Què significa per a vostè haver rebut aquest reconeixement internacional?
Primer de tot, em sento molt satisfet, content i agraït perquè, fora del meu país, Catalunya, he arribat fins i tot a Moscou, a Rússia. El meu treball, la meva creació, ha estat reconeguda fora de casa meva, estimada i entesa a l’estranger. Això és una cosa que, per a mi, no té preu. És més important el sentiment d’aquestes persones que m’han volgut premiar que qualsevol metall. Perquè el veritable metall preciós és l’estimació de la gent.
Sabem que, a més de la pintura, escriu biografies. Quantes biografies ha escrit fins ara? I en quina està treballant actualment?
He escrit tres biografies. Dues d’artistes i una d’un alcalde. Les dues d’artistes són de l’Evelí Adam, artista, escultor i pintor, i de Remei Mulleras, artista, escultora especialitzada en pessebres de suro i pintora.
Després també he fet la biografia de Ramon Tubert, alcalde del poble d’Ogassa, a Catalunya.
I actualment estic escrivint la biografia de Narcís Deusedas, alcalde del poble de Palau-saverdera, a Catalunya.
Hi ha dos tipus de demandes de les que estic fent jo. Una és la demanda de biografies d’artistes. Volen una biografia de la seva vida, també comentant les seves obres artístiques. Jo primer coneixia els artistes perquè els feia crítiques d’art. I a les biografies és més extens. A part de la crítica d’art, és fer la seva biografia. Hi ha la part personal, la infantesa, la joventut, l’etapa professional, la seva vessant artística, tot el que és la seva vida. Aquest és el tema dels artistes.
Després hi ha el tema dels alcaldes. Són generalment alcaldes ja retirats, ja ancians, gent gran, i volen tenir un record, no només per a ells, sinó per a tot el seu poble. I aquests llibres queden com a record a l’Ajuntament i per a tota la gent del seu poble.
Les biografies estan publicades per l’Editorial Oliveras, de Sant Joan les Fonts (Girona, Catalunya).
Quan treballa en una biografia, pensa en paraules o en imatges?
Una mica en tot. Més aviat en imatges. M’imagino la vida de la persona sobre la qual escric, com si la tingués al davant, com una pel·lícula.
Les paraules només descriuen el que jo m’imagino d’ells a través de les vivències que m’expliquen.
Veig la persona d’una manera molt familiar, molt personal, i és més mentre escric que em venen les imatges. Jo em centro a escoltar i mentre escric em van sortint de forma espontània les imatges de la seva vida.
Què tenen en comú crear un retrat i escriure una biografia?
El que tenen en comú és que descrius la persona. Una amb els pinzells i els llapis de colors, i l’altra a través de les paraules i les lletres. És una descripció de dalt a baix de la persona, de tots costats, de les seves característiques, la seva personalitat, la seva psicologia, la seva forma de ser.
Un artista treballa amb el color i la llum, i un escriptor amb les paraules. On et resulta més fàcil explicar la veritat sobre una persona?
De les dues maneres. Cal recordar que cada lletra és un dibuix. Un conjunt de dibuixos que es diuen lletres fan una paraula. Sigui el nostre alfabet llatí o el ciríl·lic, una lletra és un dibuix. Els xinesos, cada lletra és un dibuix. Un conjunt de dibuixos que es diuen lletres fan una paraula, un conjunt de paraules fan frases i una frase fa un text i un llibre. Les dues coses, tant la pintura com l’escriptura, retraten una persona: una en forma de dibuix i l’altra en forma d’escriptura.
Com ha influït el fet de ser artista en l’escriptor que porta dins? I com ha influït ser escriptor en la seva manera d’entendre la pintura?
Sí, tot toca, és d’una forma molt sense adonar-te’n, però hi és. Generalment, quan escrius sobre una persona, no sols intentes escriure la realitat de la persona, sinó que, un cop feta la seva realitat, intentes fer-la més bonica, més atractiva.
Intentes posar art, art a la biografia, al llibre. Aquesta és la xispa, l’espurna que li poses com a artista a un llibre. Intentes buscar no sols el producte, sinó que aquesta obra sigui atractiva, sigui bonica. És el que s’ajunta amb l’art.
Acompanya els seus llibres amb dibuixos seus?
En aquest moment no fa falta, perquè aquestes biografies que he fet d’artistes són la biografia de la seva obra.
Si la biografia és d’un pintor o d’un escultor, hi ha de sortir l’obra d’aquest escultor o d’aquest pintor. Perquè si jo hi posés un dibuix meu, despistaria. Ha de ser l’obra de l’altre.
I quan són alcaldes, hi posen les seves fotografies personals, dels àlbums familiars.
Hi ha alguna cosa que no es pugui transmetre en paraules, però que es pugui expressar a través de la pintura? I al revés?
El que passa és que hi ha vegades que hi ha coses molt íntimes que no es poden posar en paraules… A vegades una cosa íntima podria ser molt indiscreta per a la persona. Mentre que amb el dibuix pots dibuixar-ho. I molt poca gent s’haurà d’adonar d’aquesta intimitat. Per exemple, si la persona retratada està trista o alegre, no es pot saber… Amb les paraules es pot dissimular, però amb el dibuix queda reflectit l’inconscient de la persona. És més íntim, el dibuix.
La seva formació artística li ajuda a captar detalls que podrien escapar a un biògraf?
Sí, efectivament. La visió de l’artista, a vegades, t’entra en detalls que la gent no s’hi fixa. Detalls secundaris i terciaris i tot, que complementen la biografia de la persona. Coses que tothom passaria per alt, però que donen l’essència i la personalitat de la persona que fa la biografia. I això és gràcies a una visió com a artista de petits detalls que són grans detalls.
En pintura existeix la perspectiva. Creu que una biografia també té la seva pròpia perspectiva?
La perspectiva en dibuix és un conjunt de línies que s’enfoquen cap a un punt i que fan una profunditat. També en una biografia hi ha uns punts de la vida d’aquesta persona que donen el sentit de la seva trajectòria, de la seva profunditat com a persona i com a professional. Llavors sí que hi ha perspectives.
A més, si s’avisa des de la perspectiva del temps, veus les coses des d’ara fins al passat que va viure i del passat fins ara.
És interessant la perspectiva en una biografia, una perspectiva històrica de la persona.
Ha canviat la seva comprensió de la naturalesa humana pel fet d’observar les persones alhora com a artista i com a escriptor?
Si li dic la veritat, sempre he tingut l’esperit d’escriptor dintre. Fins ara no havia escrit professionalment, però aquest canvi de notar les coses com a escriptor, amb la personalitat de la gent, jo sempre les he vist igual ja de petit. El que passa és que de petit me’ls mirava i no escrivia, i ara me’ls miro i els escric.
Què ocupa més espai a la seva vida avui: la pintura o l’escriptura?
Les dues coses m’ocupen espai, però són molt gratificants. La diferència és que la pintura és espontània. És com un arbre que creix, una flor que neix. Neix quan vol i quan li sembla. Per molt que regui, sortirà quan vulgui. I quan surti és el moment de fer-ho. Aquest és el punt de vista com a pintor, com a dibuixant.
Mentre que la literatura, l’escriptura, és més d’anar escrivint, anar fent, anar treballant, anar corregint, anar aprofundint, anar empolint. Llavors, quan són dues dinàmiques diferents, generalment fas dues coses.
Amb tot el tema de la intel·ligència artificial, creu que la IA pot substituir la persona artista o no?
Això és un tema molt recent i que estic bastant mirant-me amb perspectiva. Perquè els historiadors també tenim aquesta visió.
Si mirem el passat, també mirem del present cap al futur. Fem una abstracció intel·lectual. I veig que la intel·ligència artificial està ocupant l’espai intel·lectual de la gent. L’espai de l’art, de l’escriptura, del periodisme, fins i tot dels idiomes.
Però hi ha coses que la intel·ligència artificial no pot fer. La intel·ligència artificial només actua a partir de coses que ja té. A partir de coses que ja té, construeix. Mentre que l’ésser humà pot pensar per si mateix, pot crear per si mateix, pot fer un dibuix imaginatiu d’on no hi havia res. Pot escriure, pot filosofar.
Per tant, en el món de les lletres, de l’escriptura i tot això, la intel·ligència artificial pot ser molt útil. Per exemple, amb escrits jurídics o en reproduccions de temes periodístics.
Però no pot ser útil, per exemple, amb una filosofia, amb una troballa periodística nova o amb un reportatge inèdit.
A la biografia li falta trobar la xispa humana, la humanitat en l’escriptura, quan retrates una persona. L’amor que tu li poses a la persona a qui fas la biografia.
Creu que ara hi ha més demanda d’aquest gènere literari, la biografia, que d’un retrat? O la gent prefereix totes dues coses?
Jo crec que la gent prefereix cada cosa en el seu moment. Prefereix les dues coses. Hi ha gent que prefereix un retrat, sobretot per aniversaris. A la gent li agrada molt un retrat d’un familiar seu per regalar-lo en un aniversari. I les biografies són una altra demanda que també té la gent, però en un altre moment.
Generalment, la biografia la vol gent gran, gent que ja ha fet la seva vida, gent que vol deixar un llegat als seus. I vol, abans d’acomiadar-se, deixar un record per a la seva família i per al seu poble.
Si algun dia algú decidís explicar la seva pròpia història, com li agradaria que ho fes?
A mi m’agradaria, si un dia arriba el cas, que sigui de qualsevol manera artística que pugui expressar la meva vida.
M’és igual si sigui una biografia, fotografies, dibuixos, escultures o música.
El que és important és el sentiment que em puguin posar i la plasmació que em puguin captar del rastre que hagi deixat la meva personalitat en aquest món.
