Amb les portes del Clàssicand ja tancades i un balanç més que positiu tant per part dels seus organitzadors com també del Govern, el futur de la música clàssica a Andorra sembla dislumbrar-se com un fet segur. El públic andorrà ha apostat per aquest art no tan convencional (ni comercial), malgrat que encara li queda una fita important: apropar-se i enamorar al públic jove. Una situació que des de diverses institucions ja s’està intentant posar remei, com és el cas de la Temporada d’Òpera, una iniciativa impulsada per l’associació Andorra Lírica. Així ho manifesta la seva directora general i artística, Jonaina Salvador, qui al·lega que «nosaltres hem apostat sempre per espectacles aptes per a un públic familiar i d’altres específicament per a més joves», afegint que «es fan moltes propostes culturals al país per a apropar la música clàssica a aquest públic». Una afirmació que també és recolzada pel director artístic del Clàssicand, Joan Anton Rechi, qui pensa que «s’ha de donar suport als diferents estudiants d’aquesta corrent musical que hi ha a Andorra», com són els alumnes del conservatori d’Andorra la Vella. Però si això realment és així, on radica l’arrel del problema? Per què la música clàssica es continua associant a l’estereotip d’un públic adult entès en la matèria?
La resposta torna a caure en Rechi, qui creu que «sempre poden haver-hi més espais per a acollir la música clàssica, però també és cert que l’ONCA està fent una feina fantàstica amb els seus concerts i de vegades no ho recolzem assistint com espectadors». És qüestió del públic llavors? Potser sí, però Rechi va més enllà i assenyala directament també a les institucions públiques i al Govern: «El Govern secunda moltes de les iniciatives relacionades amb la música clàssica, però sempre es pot fer un pas més enllà». Un fet del qual Salvador s’allunya en certa manera, en creure que «aquestes institucions sí que donen espai i suport a les propostes culturals creades dins d’Andorra», afegint, però, que seria interessant «combinar el fet de tenir el privilegi d’escoltar els millors solistes del món a casa nostra amb espectacles d’alta qualitat produïts al país i amb professionals d’alt nivell i una coherència econòmica». Així i tot, cal ser agraït i després d’un festival com el Clàssicand, Rechi ho sap bé: «No es pot negar que el festival és ja una aposta important, sobretot tractant-se de cultura, la qual no deixa de ser una cosa tan etèria i que no dona quasi beneficis econòmics».
Així doncs, quina seria la solució? Sí, el Clàssicand ha sigut un èxit i ja es té la mirada posada en una segona edició, però realment hi ha lloc per a la música clàssica a Andorra? Es dona la suficient visibilitat? Els artistes enfocats en aquest món poden fer carrera aquí? Una sèrie de preguntes que sempre acaben portant al mateix indret: continuar apostant, apostant i apostant. Que això no sigui una fita aliena, sinó que realment sigui l’inici d’un camí llarg. Perquè com bé diu Rechi, «Andorra és un bon lloc per a començar a fer carrera en la música clàssica, però és crucial sortir fora i nodrir-te d’altres experiències».
La solució sembla doncs que és aquesta. Andorra et dona les ales per a començar a volar, però no les eines per a mantenir el teu vol. D’aquestes, la cultura al país no en va precisament sobrada.
