Qui no ha sentit a parlar d’intel·ligència artificial en aquests darrers mesos pràcticament pot dir que ha viscut aïllat del món que ens envolta. Un concepte tan interessant però al mateix temps tan difícil de comprendre, una idea que s’ha vist en les millors pel·lícules de ciència-ficció i que, no obstant, avui ja està present en la nostra societat. La idea d’una màquina capaç de pensar, raonar i aprendre per si sola ens fascina, però també ens espanta; ens atrau, però també ens amenaça; ens interessa però també ens obsessiona. En pensar en intel·ligència artificial els més veterans pensaran en HAL, els més joves pensaran en Ultrón i els més romàntics en Samantha, i malgrat que els tres responen a la mateixa descripció, entitats pseudohumanes programades per l’home que d’alguna forma es rebel·len contra el seu creador, no s’aproximen a la manifestació de la IA al món en el qual vivim, doncs les Intel·ligències Artificials ja no són el futur, són el present.
De totes les descripcions d’intel·ligència artificial que es poden trobar a internet la que més interessant em sembla és «combinació d’algorismes plantejats amb el propòsit de crear màquines que presenten les mateixes capacitats que l’ésser humà, de forma que es programen per millorar en base al seu aprenentatge». Tot i l’èpica de parlar de «capacitats humanes», en moltes ocasions les IA es presenten de forma força més subtil. Per a la traducció i interpretació s’ha programat Deepl, un programa traductor contextual basat en IA; per a la gramàtica s’ha creat Gramarly, un sistema encarregat de corregir ortogràficament textos. Inclús des de la criminologia s’està treballant per brindar, per exemple, un sistema capaç de predir on viu un agressor segons el seu perfil geogràfic (segons la teoria dels cercles de Canter, per a qui pugui interessar). No obstant això, el més famós i polèmic, és ChatGPT.
ChatGPT, per aquells que no ho coneguin, és una IA programada com a xat amb l’objectiu de donar resposta a qualsevol qüestió que l’usuari pugui tenir, sí, qualsevol. Entrenada a partir de més de 175.000 milions de paràmetres, és capaç de respondre o resoldre des de preguntes generals fins a equacions matemàtiques d’alta complexitat o qüestions de programació, i el millor de tot: és de lliure accés. No és estrany, doncs, que malgrat que el seu acrònim correspongui a Generative Pre-trained Transformer (Transformador Generatiu Preentrenat, en anglès), per als estudiants sigui «Gràcies Pel Treball». Estic parlant d’una eina que es pot utilitzar (i s’utilitza) per a poder fer treballs escolars com a mínim, i inclús acadèmics; estic parlant d’una eina que permet estalviar hores i hores de temps invertit en tan sols uns minuts; estic parlant de la fi del sistema educatiu actual.
És ben sabut per tots que el sistema educatiu, des de fa generacions, ha estat basat en el resultat. Una qualificació obtinguda en un examen fruit d’hores d’estudis i la nota d’un treball en el qual s’ha invertit una important càrrega de temps reflexa si, pel sistema, un és apte o no. Aquesta és la premissa, però no ho fa cert: persones com Albert Einstein o Thomas Edison van ser considerats ineptes pel sistema però genis per la història. Amb l’aparició de ChatGPT (entre moltes altres eines) ha sorgit una qüestió: si els treballs ja no tenen validesa, si les qualificacions ja no reflecteixen el nivell de l’estudiant, com se’l pot avaluar?
La meva opinió, no només com a antic estudiant, sinó com a actor del sistema educatiu, és que el sistema tal com estava plantejat ha deixat de tenir sentit, per la qual cosa s’ha de reformular. Des de les institucions escolars s’ha de promoure allò que ens separa d’un algorisme: el raonament. S’ha de promoure la reflexió, invertir en el talent i rebutjar la concepció actual de l’aptitud. No oblidem que, a la fi i al cap, nosaltres també estem programats, no oblidem que som Intel·ligències (quasi) Artificials.
