Cada estiu escoltem el mateix discurs: les temperatures són excepcionals, el canvi climàtic ja és una realitat i cal protegir-se de la calor. Però la pregunta és una altra: per què Andorra la Vella continua sense adaptar els seus espais públics a una situació que fa anys que coneixem?
La calor és el problema, però la manca de previsió també.
Només cal passejar pel centre de la capital durant les hores de màxima insolació. Esperar l’autobús s’ha convertit en una prova de resistència. Hi ha parades on els usuaris queden exposats directament al sol perquè les marquesines, si n’hi ha, ofereixen una ombra insuficient o, senzillament, no en tenen. Gent gran, infants, treballadors i turistes comparteixen la mateixa sensació: la ciutat no està pensada per protegir les persones.
La contradicció és evident. Es promou l’ús del transport públic com una alternativa sostenible al vehicle privat, però no s’ofereixen unes condicions mínimes de confort a qui el fa servir. Així, la mobilitat sostenible acaba sent la menys humana.
A aquesta situació s’hi afegeix un altre problema: les obres. Ningú no qüestiona que siguin necessàries, però sí la manera com es gestionen. Les voravies ocupades, els desviaments constants i la pols que s’aixeca durant setmanes converteixen caminar per Andorra la Vella –i no només pel centre!– en una experiència cada vegada més desagradable. Quan aquesta pols es combina amb les temperatures que estem patint, la sensació de calor augmenta i la qualitat de l’aire empitjora.
I encara hi ha un altre element que agreuja el malestar: les tapadores provisionals del clavegueram, que transformen les nits tòrrides d’estiu en un concert en bucle de sorolls cada vegada que hi passa un vehicle.
És legítim preguntar-se si, abans d’autoritzar determinades actuacions, es valora prou l’impacte que tindran sobre la vida quotidiana i la salut dels ciutadans.
Durant els darrers anys s’han anunciat grans inversions i remodelacions urbanes. Tot això pot ser positiu, però una ciutat moderna no es defineix només pels projectes que inaugura, sinó per la qualitat dels espais que ofereix als seus habitants.
Cal una nova manera d’entendre l’urbanisme. Les parades d’autobús haurien de disposar de cobertes més àmplies, bancs confortables i sistemes que redueixin l’efecte de la radiació solar. També cal augmentar la presència d’arbres i zones d’ombra. El formigó no pot continuar sent l’únic protagonista de l’espai públic.
Pel que fa a les obres, cal exigir protocols molt més rigorosos per controlar la pols, mantenir nets els carrers i planificar millor els treballs per reduir les molèsties als vianants. No es tracta d’aturar les obres, sinó de fer-les compatibles amb el dret de la ciutadania a gaudir d’un espai públic saludable, encara que provisionalment siguin incòmodes.
Governar també és anticipar-se. Les onades de calor ja fa dies que han deixat de ser una excepció per convertir-se en la norma. Continuar actuant com si fossin episodis puntuals és arribar sempre tard.
La ciutat que construïm avui serà la que haurem de viure demà. Si continuem prioritzant el formigó per damunt dels arbres, les inauguracions per damunt del benestar i les fotografies per damunt de les persones, el preu no es mesurarà només en graus de temperatura, sinó en qualitat de vida.
Perquè, al capdavall, una administració no deixa empremta per les obres que inaugura, ni pels plànols que exposa, sinó per la manera com protegeix les persones quan més ho necessiten. Aquesta és la mesura de qualsevol bona política comunal.
