Aquest cap de setmana vaig viure una situació desagradable a la muntanya amb la meva gossa. Una situació que, més enllà del fet concret, m’ha fet reflexionar profundament sobre la convivència, el civisme i la manera com, massa sovint, banalitzem la irresponsabilitat quotidiana.
La meva gossa és una bòxer de quaranta quilos. Sempre va lligada. Sempre. Quan sortim a la muntanya utilitzo una corretja llarga i treballo amb ella perquè pugui moure’s amb seguretat i amb una llibertat controlada i, quan ens creuem amb gent o altres animals, la recullo, la mantinc al meu costat i m’aparto del camí.
És exactament el que vaig fer aquell dia.
En veure primer una persona de lluny i, darrere seu, dues més amb dos gossos petits deslligats al capdavant pujant pel camí —jo ja de baixada—, em vaig apartar de la ruta, vaig seure al costat d’un marge i vaig anar recollint la corretja fins a tenir la meva gossa entre les cames.
Vaig avisar diverses vegades mentre els gossos s’acostaven bordant cap a la meva gossa sense cap mena de control efectiu. El propietari ni tan sols era a prop. Va arribar després, corrent, quan la situació ja havia esclatat i mentre el seu company cridava els gossos sense que aquests li fessin cap cas.
I sí, va ser desagradable. Per a tothom.
Però el que més m’ha impactat no és només l’incident. És tot el que ve després. Aquesta necessitat constant de justificar la irresponsabilitat pròpia mentre es qüestiona la reacció i el control de qui sí que havia pres mesures preventives.
Perquè sembla que encara hi ha qui confon llibertat amb absència de límits.
No, portar un gos deslligat no et fa més lliure.
No és més natural.
No és més respectuós amb la muntanya ni amb el teu propi animal.
I, sobretot, no és acceptable quan no existeix un control real sobre ell.
La convivència funciona gràcies a la responsabilitat compartida. També a la muntanya.
Fa massa temps que hem normalitzat actituds profundament egoistes sota discursos aparentment inofensius: “el meu gos no fa res”, “només vol jugar”, “és petit”, “sempre ha anat així”.
Però la realitat és que qualsevol animal —petit o gran— pot generar una situació de tensió si no hi ha supervisió ni respecte per l’espai dels altres. I punt.
I aquí apareix una contradicció molt reveladora.
Les persones que convivim amb gossos grans sabem perfectament el pes de la responsabilitat. Sabem que no hi ha marge per a l’error. Sabem que qualsevol reacció serà jutjada amb una severitat molt més gran. I precisament per això acostumem a ser les primeres a prevenir, controlar i anticipar.
En canvi, massa sovint es banalitza el comportament dels gossos petits, com si el fet de pesar menys també reduís la responsabilitat dels seus propietaris.
Però dos gossos petits bordant, envaint l’espai d’un altre animal i sense control també poden provocar una reacció. Això no és cap opinió. És sentit comú. És comportament animal bàsic.
La responsabilitat no comença quan passa alguna cosa.
Comença abans.
Comença quan decideixes si pots o no portar el teu animal deslligat.
Comença quan entens que compartir espais implica respectar els límits dels altres.
Comença quan assumeixes que estimar un animal també és educar-lo, supervisar-lo i protegir la convivència.
I potser el més preocupant és aquesta tendència tan actual a desplaçar sempre la culpa. A qüestionar la reacció emocional de qui ha viscut una situació de tensió abans d’assumir els propis errors. Com si davant del caos, els nervis i la por haguéssim d’actuar amb una perfecció quirúrgica.
No. La responsabilitat no és de qui intentava evitar el problema.
La responsabilitat és de qui el genera.
La muntanya no és un espai sense normes. És un espai compartit. Amb famílies, excursionistes, fauna, infants i altres animals. I conviure vol dir entendre que la nostra llibertat acaba allà on comença la seguretat i la tranquil·litat dels altres.
Potser ens cal recuperar una mica de consciència col·lectiva.
Menys ego.
Menys infantilització de les conductes irresponsables.
Menys “no passa res”.
Perquè sí que passa.
I després, massa sovint, els qui han actuat amb responsabilitat encara acaben havent-se de justificar.
