Què cal realment per esdevenir un cirurgià de primer nivell?
Esdevenir metge és només el començament. Per a un cirurgià, la formació més important sovint comença després de la facultat de medicina. Continua amb la residència, les beques de subespecialització, la cirurgia supervisada, la recerca, els casos difícils, les complicacions, la reflexió i, finalment, la responsabilitat de prendre decisions de manera independent.
Un bon cirurgià sap operar. Un que és més bo sap quan operar. Però només els millors cirurgians saben quan no operar.
Molts cirurgians saben operar bé. El que diferencia els millors és el criteri clínic: entendre si una operació és realment necessària, si probablement millorarà la qualitat de vida del pacient i si els riscos són acceptables per a aquella persona en concret.
Com va modelar la vostra formació aquesta visió?
La meva carrera m’ha portat a través de diversos sistemes mèdics de referència: els Països Baixos, els Estats Units, el Regne Unit, Espanya i Andorra.
Als Països Baixos vaig adquirir una sòlida base acadèmica i especialitzada. Vaig completar el meu doctorat en genètica del càncer, centrat en la biologia molecular i l’evolució del càncer de cap i coll, i em vaig formar en otorrinolaringologia i cirurgia de cap i coll a Amsterdam, incloent-hi l’Institut Holandès del Càncer.
Els Estats Units van elevar els meus estàndards. Vaig treballar en grans centres acadèmics, com el Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York i la Universitat de Califòrnia a San Francisco. El Memorial Sloan Kettering va ser una de les experiències més determinants de la meva vida professional.
Després de la meva formació als Països Baixos, volia aprendre dels millors. Per aconseguir-ho, vaig haver de superar l’Examen de Llicència Mèdica dels Estats Units (USMLE): unes proves molt exigents, amb jornades completes d’examen, centenars de preguntes sota una intensa pressió de temps i avaluacions clíniques on es posaven a prova tant la comunicació com el criteri mèdic.
Quan em van seleccionar per a la beca al Memorial Sloan Kettering, vaig ser el primer de la meva país a ser-hi seleccionat i un dels primers europeus. Vaig arribar entre companys becaris nord-americans de programes de residència importants dels EUA. Al principi, em sentia molt ignorant. Però vaig continuar, vaig estudiar cada nit després de la feina, vaig aprendre de cada error i vaig intentar millorar cada dia. A la part final de la beca, vaig ser nomenat cap de becaris.
El Regne Unit hi va afegir un altre nivell important: auditoria, governança, treball multidisciplinari, transparència i responsabilitat pels resultats. Quan combines aquestes experiències, desenvolupes una visió més àmplia del que hauria de ser la medicina d’alt nivell: tècnicament excel·lent, científicament informada, governada amb cura i centrada en el pacient individual.
Què li va ensenyar el Memorial Sloan Kettering?
El Memorial Sloan Kettering li va ensenyar resistència, disciplina i rigor clínic. En la cirurgia oncològica complexa, cal conèixer profundament la malaltia, l’anatomia, la literatura científica, les opcions terapèutiques i el raonament que sustenta cada decisió.
Hi havia un principi molt clar: que el càstig s’ajusti al crim.
El tractament ha d’ajustar-se al comportament biològic i a la gravetat de la malaltia. Alguns càncers requereixen tractaments agressius. Altres tumors demanen un enfocament més mesurat. Aquest equilibri és precisament on el criteri quirúrgic esdevé essencial.
Un dels seus mentors més importants va ser el professor Jatin Shah, àmpliament considerat un dels millors cirurgians de cap i coll del món. Formar-se al costat de professionals d’aquest nivell transforma els teus estàndards. Descobreixes que el veritable domini no consisteix només en l’habilitat tècnica, sinó també en la claredat de pensament, el coratge, la contenció, la disciplina i un compromís absolut amb el pacient.
El professor Shah solia dir que molta gent pensa que la vida d’un cirurgià esdevé més fàcil amb l’experiència. En realitat, sovint passa just el contrari. A mesura que s’adquireix experiència, s’assumeixen casos més difícils, decisions més complexes i una responsabilitat més gran. L’experiència no alleugereix el pes de la cirurgia; ensenya a portar-lo.
Quina mentalitat es necessita en la cirurgia?
En la cirurgia oncològica, el primer requisit és un coneixement absolut de l’anatomia: nervis, vasos sanguinis, plans tissulars, cirurgies prèvies, radioteràpia, teixit cicatricial, comportament tumoral i les conseqüències de cada moviment.
El segon requisit és el maneig dels teixits. Una bona cirurgia no consisteix només a tallar. Consisteix a veure, exposar, separar, preservar i controlar.
Però l’anatomia i la tècnica només són les primeres capes. Després entra en joc la personalitat. Un cirurgià ha de ser humil, perquè la malaltia és greu i les conseqüències del tractament poden ser profundes. Alhora, també ha de ser serè, valent i, quan calgui, intrèpid.
Hi ha moments en què la vacil·lació és perillosa. Cal mantenir el control, fins i tot quan l’operació esdevé més complicada del que s’esperava.
Quant d’importants són la humilitat i la disciplina?
Són essencials. Hi ha una frase que m’agrada molt, sovint associada a Johan Cruyff: “No menyspreïs ningú, però tampoc no admiris ningú”.
Per a mi, la humilitat no vol dir fer-se petit. Vol dir no situar-se per sobre dels altres, però tampoc renunciar al mateix criteri ni a la mateixa confiança davant d’una altra persona.
Cruyff provenia d’una cultura d’Amsterdam que també em va influir profundament: directa, creativa, segura de si mateixa i intolerant amb la passivitat. La mentalitat era senzilla: si no tenim la pilota, anem a buscar-la. Tant en la cirurgia com en la vida, no pots esperar passivament que les coses millorin. Has d’assumir-ne la responsabilitat, organitzar-te, estudiar el problema i actuar.
La disciplina és allò que fas quan ningú no et mira: estudiar després d’un dia llarg, preparar-te abans d’un cas difícil, revisar les complicacions amb honestedat, trucar a una família i fer bé les petites coses quan ningú no t’ho agrairà.
Què li va ensenyar el doctorat?
El meu doctorat va ser en genètica del càncer, centrat en la biologia molecular i l’evolució del càncer de cap i coll. El càncer es pot entendre, en part, com un procés evolutiu. De la mateixa manera que els organismes vius s’adapten a la pressió selectiva, les cèl·lules canceroses també ho fan. Les cèl·lules que sobreviuen i es propaguen solen ser les que millor resisteixen les pressions del seu entorn. Amb el temps, això pot fer que un tumor esdevingui més agressiu i més difícil de tractar. Això em va ensenyar a veure el càncer no només com una malaltia que cal extirpar quirúrgicament, sinó com un sistema biològic que canvia, s’adapta i evoluciona. Un doctorat també t’ensenya a pensar: a estructurar les idees, analitzar les proves, escriure amb claredat, comunicar conceptes complexos i defensar les teves conclusions. Tot això és extremadament útil en cirurgia, especialment a l’hora d’explicar decisions difícils als pacients o de discutir casos complexos amb els companys.
Com encaixen les guies clíniques i l’autonomia del pacient en aquest enfocament?
Les guies clíniques i els equips multidisciplinaris han millorat enormement la medicina. Redueixen la variabilitat innecessària i contribueixen a establir estàndards més coherents.
Però les guies acostumen a estar escrites per al pacient mitjà. I els pacients no és poden categoritzar com a mitjans. Cada pacient té la seva pròpia anatomia, biologia, psicologia, situació familiar, capacitat de resiliència i prioritats.
Les guies haurien d’orientar el raonament clínic, no substituir-lo. Un cirurgià de primer nivell ha de conèixer l’evidència científica, respectar el procés multidisciplinari i, alhora, preguntar-se: és realment aquesta la millor decisió per a aquest pacient concret?
També crec fermament en l’autonomia del pacient. De vegades dic als pacients: potser jo us he conegut avui, però vosaltres us coneixeu des de fa dècades. Vosaltres coneixeu millor que ningú els vostres valors, les vostres pors, la vostra resiliència, la vostra família i la vostra vida.
El meu paper és explicar la malaltia, les opcions, els riscos, els beneficis i la incertesa de la manera més clara possible. Al final, és el pacient qui haurà de conviure amb la decisió. Cal empoderar-lo, no pressionar-lo.
Com va portar aquesta filosofia a ANDSURGEONS?
ANDSURGEONS es va crear al voltant d’una idea senzilla: els pacients haurien de tenir accés directe a metges consultors sènior, amb formació internacional, una comunicació acurada, estàndards elevats i continuïtat assistencial.
En la medicina moderna, els pacients poden sentir fàcilment que són només una peça més dins d’un sistema. El meu objectiu era crear una alternativa més personal: un model quirúrgic especialitzat en què el pacient sàpiga qui és el responsable del seu cas, qui pren les decisions i qui continuarà implicat al llarg de tot el procés.
Per a mi, Andorra ofereix llibertat, perspectiva i la possibilitat de construir un model mèdic basat en una visió clara. És un país petit, àgil, segur i internacional, situat a prop dels grans centres mèdics d’Espanya i França.
A Barcelona, soc director de l’equip d’otorrinolaringologia, cirurgia de cap i coll i cirurgia plàstica facial d’ANDSURGEONS al Centre Mèdic Teknon.
L’objectiu no és simplement proporcionar tractament. L’objectiu és ajudar els pacients a prendre la decisió correcta.
Quin missatge voldria que recordessin els lectors?
La veritable expertesa mèdica es construeix al llarg de molts anys. El títol de medicina és només el començament. La cirurgia especialitzada requereix disciplina, recerca, criteri, responsabilitat i formació contínua.
Un cirurgià de primer nivell no es defineix únicament per la seva habilitat tècnica. El que realment defineix l’excel·lència és el criteri: comprendre completament la relació entre risc i benefici, saber operar, saber quan operar i, sobretot, saber quan no operar.
Per als pacients, el més important és buscar claredat, honestedat, experiència i continuïtat assistencial.
Per als metges, la formació no s’acaba mai. A mesura que augmenta la responsabilitat, la formació esdevé més profunda, no pas més fàcil. L’objectiu no és comparar-se amb els altres, sinó millorar respecte de qui eres abans.
Aquesta és la filosofia que hi ha darrere de la meva trajectòria, i també la filosofia d’ANDSURGEONS.
