Després de 1945, la comunitat internacional va construir un sistema jurídic destinat a limitar les atrocitats que s’havien comès durant la II Guerra Mundial. L’Organització de les Nacions Unides, i posteriorment, el Tribunal Penal Internacional van néixer sota una mateixa idea fundacional: hi ha conductes que cap Estat pot justificar sota la cobertura de la sobirania. Aquest sistema mai no ha estat perfecte, però sí que sostenia un principi essencial: la llei havia de limitar el poder. Avui, aquest principi es troba sotmès a una prova decisiva.
La devastació a Gaza no és només una tragèdia humanitària; és també un examen sobre la vigència i l’aplicació real del dret internacional. Multitud d’experts independents, organismes humanitaris i juristes especialitzats han advertit de l’existència de crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi del poble palestí. En qualsevol sistema democràtic, quan apareixen indicis d’aquesta gravetat, la resposta racional és investigar. Tanmateix, el que estem observant és una reacció inversa: no es persegueixen prioritàriament els fets denunciats, sinó les persones que els documenten.
I n’és un clar exemple el que està succeint amb diversos relators de l’ONU, experts independents, juristes vinculats a la justícia penal internacional i organitzacions de drets humans, què han denunciat la persecució política i econòmica que pateixen per alçar la veu respecte del que succeeix a Palestina. Aquesta persecució, impulsada pels Estats Units, no es limita a declaracions simbòliques, sinó que afecta directament la vida personal i professional d’aquestes persones.
Entre aquestes figures destaca Francesca Albanese, relatora especial de les Nacions Unides als territoris palestins ocupats, quina funció institucional consisteix a analitzar la situació jurídica als territoris palestins ocupats, elaborar informes i advertir sobre vulneracions de drets humans.
No actua, per tant, com una analista externa, sinó que ho fa en exercici d’un mandat conferit pel sistema de drets humans de les Nacions Unides.
D’ençà de la publicació dels seus informes sobre l’ocupació i el setge del poble palestí, ha estat objecte d’una intensa campanya de desprestigi, atacs polítics, intimidació, descrèdit i mesures coercitives. Les sancions adoptades pels Estats Units li dificulten fins i tot l’accés als seus propis ingressos econòmics, l’ús de serveis digitals o plataformes vinculades a empreses nord-americanes. I aquesta pressió s’estén també a la seva família, el seu marit per exemple també ha patit restriccions econòmiques.
És a dir, s’utilitzen instruments de poder financer i tecnològic contra una relatora de l’ONU per haver exercit el seu mandat en defensa dels drets humans.
No es tracta només d’un cas individual. Persones com Solomy Balungi Bossa, jutgessa del Tribunal Penal Internacional o Issam Younis, director d’Al Mezam -ONG Palestina- pateixen la mateixa pressió política i econòmica.
Quan juristes, magistrats o defensors dels drets humans impulsen mecanismes de rendició de comptes respecte d’actors poderosos, passen de ser defensors de la legalitat a objectius polítics. El missatge és nítid i molt perillós: investigar segons qui té conseqüències personals.
Des d’una perspectiva institucional, això erosiona tres pilars bàsics de la democràcia europea. En primer lloc, la independència dels mecanismes internacionals. Cap tribunal o relator pot operar amb normalitat si els seus membres saben que les actuacions en l’exercici de les seves funcions poden implicar represàlies econòmiques o diplomàtiques. En segon lloc, la universalitat de la norma. Si alguns estats poden ser investigats i altres gaudeixen d’immunitat de facto, el dret penal internacional deixa de ser universal. En tercer lloc, l’efecte dissuasiu. La sanció i pressió a un grapat d’experts o acadèmics serveix per advertir molts d’altres del fet que determinades línies d’investigació són desaconsellables.
En paral·lel, la Unió Europea manté una actitud que cada vegada costa més justificar jurídicament i política. Tot i definir-se com a defensora dels drets humans i garant de l’ordenament jurídic internacional, continua sense suspendre ni revisar de manera efectiva l’Acord d’Associació amb Israel.
Nombroses ONG, així com estats membres de la Unió Europea com Eslovènia, Bèlgica, Irlanda o Espanya, han pressionat perquè es revisi l’acord, però la resposta comunitària continua marcada per la cautela política i la preservació d’interessos comercials, energètics, tecnològics i geoestratègics. No podem obviar que la Unió Europea és el soci comercial més important d’Israel, per davant dels Estats Units i que aquests negocis continuen fructificant mentre Israel viola l’alto el foc a Gaza i al Líban, matant a més de 2.500 persones en les darreres setmanes i incompleix el dret internacional marítim interceptant a part de la flotilla que viatja en aquest moment rumb a Gaza en plenes aigües internacionals.
La contradicció és difícil d’ignorar. Si la legalitat internacional només s’invoca quan convé en l’àmbit geopolític, deixa de ser legalitat i passa a ser un instrument del poder. Quan la UE adopta sancions severes ràpidament en uns escenaris, però es limita a declaracions prudents en uns altres, la vàlua del projecte europeu i en definitiva l’Europa garant drets humans, no només es debilita, sinó que és ferida de mort. Més clarament ho va definir Josep Borrell al dir “Europa ha perdut la seva ànima a Gaza”.
La qüestió de fons, però, no és només Gaza, el Líban o l’Iran. És si el sistema internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial conserva una capacitat normativa i de reacció real o si s’ha convertit en un sistema d’aplicació selectiu només en determinats casos. És a dir, si la llei existeix, però no s’aplica de la mateixa manera per a tothom.
I això també interpel·la Andorra. Els petits estats com el nostre tenen un interès vital en un ordre internacional regit per normes previsibles, coherents i no per relacions de poder. Quan el dret internacional s’afebleix, els primers perjudicats acostumen a ser aquells amb menys capacitat de pressió. Andorra ha projectat la seva acció exterior sobre el multilateralisme, la cooperació i la confiança institucional. Però aquests valors només tenen sentit si també es defensen quan resulten incòmodes.
Malauradament, les conseqüències de recolzar la causa Palestina arriben fins i tot a afectar els mateixos col·laboradors i voluntaris de la nostra associació, que en alguns casos han arribat a ser exclosos de certs cercles, han perdut amistats, han patit amenaces i fins i tot han perdut la seva feina. Quan es castiga qui busca proves, qui defensa els més desvalguts i es protegeix qui tem les conclusions, el poderós, el que entra en crisi no és només una regió del món, sinó la concepció mateixa de justícia internacional i la humanitat sencera.
