Quan parlem d’Andorra com a destí de salut i benestar, sovint es projecta una imatge d’equilibri, qualitat de vida i seguretat social. Però aquesta narrativa topa amb una realitat menys visible: la de la medicina pública obligatòria gestionada per la CASS i les seves limitacions quan s’analitza des de la perspectiva d’un treballador per compte propi.
Soc estrangera i autònoma, tinc la meva empresa, una SLU, i treballo per contracte. Cada mes cotitzo més de 400 euros a la CASS: la quota habitual més el pagament del deute. En el seu moment, durant un temps, vaig pagar la quota reduïda. Un dia es va modificar la llei i es va cancel·lar aquesta quota. La meva gestoria no em va informar correctament i, com a resultat, un dia vaig rebre una carta oficial informant-me que tenia un deute de gairebé 4.000 euros.
Vaig haver de fraccionar aquest import, ja que, si no, m’haurien deixat sense cobertura mèdica, tant a mi com al meu fill menor (tot i que continuava cotitzant a la CASS cada mes – vulguis o no, els diners es carreguen automàticament al compte bancari). Però això ja és una altra història.
Aquest mes he estat de baixa mèdica durant tres dies. Una situació puntual, justificada per un metge andorrà, que en qualsevol sistema que es defineixi com a “protector” hauria de ser coberta amb normalitat.
La resposta administrativa, però, era la següent: els tres primers dies de baixa no es cobreixen. De fet, el sistema només comença a compensar a partir del quart dia, i amb un percentatge reduït sobre la base de cotització.
El resultat és difícil d’ignorar: en un mes habitual en què continuo pagant la meva quota íntegra, puc perdre una suma equivalent a tres dies de feina. I això no és una excepció, sinó una norma del sistema.
La meva professió m’ha ensenyat a verificar-ho tot. Vaig demanar cita prèvia i vaig anar a buscar les explicacions oficials. Em van donar hora només dos dies després, a les 13.55, a la primera planta, on es fan les revisions mèdiques. Però finalment em van atendre a les 14.36. (Per cert, al meu país, després de 10 minuts d’espera a les institucions públiques t’ofereixen una tassa de cafè gratuïta).
Després de la meva pregunta, la senyora em va dir el seu nom, però es va negar a facilitar-me el seu cognom.
Vaig demanar quina llei exactament s’aplicava i em va proposar enviar-me-la per correu electrònic, per no haver-la de buscar en aquell moment. Voldria recordar que vaig demanar la cita prèvia específicament per obtenir aquests aclariments, que vaig esperar dos dies, i que aquell dia vaig esperar més de mitja hora més de l’hora prevista de la cita. Tot i així, vaig insistir a conèixer la llei concreta.
Al final vaig rebre una pàgina de Butlletí Oficial del Principat d’Andorra Núm. 77 – any 20-27.10. 2008 que diu ¨Les prestacions econòmiques per incapacitat temporal derivades d’accident no laboral o malaltia comuna es paguen a comptar del tercer dia de l’emissió del certificat citat en l’article 144». El fet que es parli “del tercer dia” en la interpretació vol dir que els dos primers dies no es cobreixen, però el tercer sí. Així és com s’interpreta habitualment aquesta expressió en la traducció i aplicació de textos normatius a diferents idiomes. Però la CASS, com es pot veure, aplica diferent aquesta interpretació.
Quan vaig demanar explicacions, la resposta va ser tècnica: “La llei és igual per a tothom” i “nosaltres només l’apliquem”. Però aquesta igualtat formal amaga una desigualtat estructural evident entre assalariats i autònoms.
Un treballador per compte d’altri té una cobertura gestionada per l’empresa i no assumeix directament la cotització mensual. Un autònom, en canvi, assumeix la totalitat de la cotització i, alhora, no té cobertura durant els primers tres dies de malaltia (o, al cap i a la fi, els dos primers).
Així, si tenia, per exemple, quatre dies de baixa, només cobraria un dia segons la fórmula següent: dels últims dotze mesos es calcula la mitjana i, d’aquesta quantitat, s’aplica un 53%.
Aleshores, què hem de fer els autònoms? Hem de continuar treballant mentre estem malalts per no perdre ingressos? Per què se’ns obliga a pagar la CASS (que no són quotes baixes, gens ni mica)? I per què els residents d’Andorra no poden triar lliurement una assegurança 100% privada, com passa en altres països?
Aquest cas no és només personal. És simptomàtic d’un buit legal que afecta especialment petits empresaris i treballadors autònoms, un col·lectiu que sovint es presenta com a motor econòmic, però que, en la pràctica, es troba amb una xarxa de protecció incompleta quan la necessita.
I aquí és on la contradicció es fa més visible. Mentre Andorra aspira a posicionar-se com a referent de salut, benestar i qualitat de vida, la seva estructura de protecció social continua mostrant zones grises que no sempre encaixen amb aquest relat.
No es tracta de qüestionar el sistema en bloc, sinó de posar sobre la taula una pregunta incòmoda, però necessària: és just que el risc individual de l’autònom recaigui gairebé completament sobre ell mateix, fins i tot quan contribueix de manera obligatòria i sostinguda al sistema?
Tot això ho haurien de tenir molt en compte tots els empresaris que volen venir a Andorra a crear la seva pròpia empresa. Perquè aquesta realitat no sempre s’explica ni es fa visible amb claredat. I quan t’hi trobes, ja és tard.
Després de 15 anys vivint a Andorra, és la primera vegada que constato una situació que, com a mínim, mereix un debat seriós i obert.
