Divendres passat, un prestigiós professor universitari, especialista en història i capdavanter d’un dels partits polítics més importants de Catalunya, va fer una conferència a la sala de Sant Domènec de la Seu d’Urgell. El professor va demostrar, a bastament, que havia estudiat bé la realitat geogràfica i social de l’Alt Pirineu i Aran. Va exhibir punts de gran brillantor —la seva defensa per a una institucionalització profunda de l’Alt Pirineu i Aran— i punts, en l’opinió d’aquest articulista més febles —quan basava un futur desenvolupament pirinenc en el sector primari. I també un punt sorprenent, perquè parlava a la Seu d’Urgell—encara que per a un públic provinent en bona part de la Cerdanya i dels Pallars—, i no va citar en cap moment la paraula “Andorra”. Ni per a les coses bones ni per a les dolentes.
L’articulista que signa aquest article es va fer immediatament les preguntes que es fan ara els lectors més actius. Per què? Una, per què Andorra no entra en les seves possibilitats d’actuació com a polític? No, això no pot ser veritat, perquè si aquest senyor arriba a ser president de la Generalitat de Catalunya — i en té força números— ha de tenir en compte tots els elements que afecten el territori català, encara que siguin petitets com l’andorrà. Dues, per què, malgrat que la seva conferència va ser correcta des del punt expositiu, se li va escapar el factor andorrà —voluntàriament?— en el desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran? Aquest fet es pot comprendre. El polític-professor, per molt que s’hi esforci, no pot arribar a comprendre del tot la complexitat del nostre territori. I tres, per què, senzillament, Andorra és perfectament desconeguda un cop hem deixat Ponts enrere? Podria ser —ja en un altre article anterior ens vam permetre de denunciar aquest fet.
A la meva vora hi seia un bon amic, el Francesc Pallarès, catedràtic jubilat de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra. En acabar, vàrem anar a fer un tomb pels frescos carrers de la nostra ciutat. Mentre passejàvem, vam coincidir en el fet que es notava que el conferenciant era un acadèmic experimentat i que s’havia pres la molèstia d’estudiar amb una certa profunditat el tema que va exposar. Per a tots dos, la conferència es mereixia un notable alt, i un cum laude en la seva defensa de la vegueria alt pirinenca. En la conversa li vaig comentar al meu company que no entenia el desconeixement que des de molts àmbits de Catalunya es té d’Andorra i, encara menys, el desconeixement que alguns andorrans sembla que tinguin de la seva pròpia realitat.
Aquestes darreres setmanes els despreniments petris a la carretera francesa, que constitueix una de les dues portes d’entrada de la Unió Europea a Andorra, han provocat una tremolor sísmica en els comptes corrents dels negocis de la població del Pas de la Casa i, de retruc, s’han publicat els percentatges d’alcohols i tabacs que s’expedien en aquella zona andorrana. I la tranquil·litat amb què les autoritats europees d’aquell departament s’han pres les reparacions viàries per tal que es recuperessin els corrents humans compradors. En una altra part del territori, la de la frontera europea del sud del país, es compta amb la solidaritat econòmica, i jo diria que social, de la comarca de l’Alt Urgell. Aquesta solidaritat, però, s’alleugereix a mesura que ens anem allunyant d’aquestes porcions territorials.
Tot això ens rondava pel cap quan vàrem constatar que el conferenciant, important polític català, no parlava d’Andorra. Una altra política catalana, aquesta també coneguda, tot i que no de la importància de l’anterior, manifestava en una campanya electoral que no volia que Catalunya fos l’Andorra del Sud. Aquesta sí que tenia en compte Andorra, però també des del desconeixement de la realitat andorrana i les possibilitats que se li obren si, en un futur, es pot incardinar i coordinar amb la Unió Europea.
Sempre he defensat que els alts urgellencs —un sector dels alts pirinencs, un 30%, dels catalans, un 0,3%— poguéssim votar a Andorra. Per dues raons, l’una sentimental, perquè estimem aquest país dins del qual hi tenim tants amics i familiars, i l’altra, molt poderosa, és que estem lligats de mans i de peus amb la seva realitat econòmica. La seva prosperitat és la nostra, el seu decaïment seria la nostra patacada. Quins altres catalans, els altres 99,7%, farien aquesta afirmació?
