La crisi de l’habitatge, la precarietat laboral i el debat sobre el model de creixement del país són alguns dels factors que han empès diversos joves a fer el pas cap a la militància activa. Des de sensibilitats polítiques diferents, Alexia Vallès (Joventut Socialdemòcrata Andorra), Adrià Palmitjavila (Secció Jove de Demòcrates) i Marc Torrent (Concòrdia) coincideixen a descriure un recorregut similar: passar de la inquietud personal a la implicació directa.
“Quan tornes i veus la realitat de la parròquia i del país, se t’encenen certes alarmes […] Vaig haver d’estar cinc anys vivint amb els pares perquè no em podia independitzar” – Marc Torrent
“Vaig sentir que no n’hi havia prou amb queixar-nos; calia implicar-se per transformar aquesta realitat”, afirma Vallès, qui situa el detonant en la dificultat d’emancipació de molts joves del seu entorn. “Quan la precarietat deixa de ser una dada i es converteix en una experiència propera, entens que la política no és abstracta”, afegeix. En una línia semblant, Palmitjavila explica que va decidir implicar-se quan va constatar que “limitar-se a opinar no és suficient per canviar les coses” i que, si es vol que una opinió compti, “també has d’estar disposat a participar, escoltar i treballar per transformar-la en propostes reals”.
Torrent, qui no forma part d’una secció jove formal però és un dels càrrecs més joves de Concòrdia i actual conseller al Comú d’Andorra la Vella, descriu un procés similar arran del seu retorn al país: “Quan tornes i veus la realitat de la parròquia i del país, se t’encenen certes alarmes”. Entre aquestes, cita “el creixement urbanístic desmesurat, la desprotecció del medi natural i la crisi de l’habitatge”. En aquest darrer àmbit, admet que “vaig haver d’estar cinc anys vivint amb els pares perquè no em podia independitzar”, malgrat tenir feina i un salari per sobre de la mitjana.
“L’habitatge continua sent la principal preocupació […] Hi ha desafecció cap a la política institucional, però molt interès pels temes que ens afecten directament” – Alèxia Vallès
En aquest sentit, l’habitatge emergeix com el principal eix compartit. Vallès el defineix com “la principal preocupació” del jovent, juntament amb els salaris, l’estabilitat laboral i, cada vegada més, la salut mental. Palmitjavila coincideix que “l’habitatge condiciona l’emancipació i el projecte de vida” i hi afegeix la inquietud per les oportunitats professionals. Torrent hi posa l’accent des de la gestió comunal i defensa que “si no garantim un element bàsic com és el dret a l’habitatge, com volem afavorir la natalitat o que la gent jove es quedi al país?”.
Des del vessant ideològic, però, les diferències es fan evidents en el marc de les solucions, ja que mentre Vallès defensa que en el context actual “cal una mirada socialdemòcrata valenta: regular quan cal, protegir drets i garantir igualtat d’oportunitats”, Palmitjavila aposta per “un projecte sòlid, responsable i amb visió de futur” que busqui “l’equilibri entre progrés social i estabilitat econòmica”. Altrament, Torrent insisteix que la resposta a la crisi “ha de passar per la combinació de moltes mesures” i per la col·laboració entre institucions i actors privats, ja que “ni el comú sol ni una sola institució poden frenar la crisi”.
“Limitar-se a opinar no és suficient per canviar les coses […] També has d’estar disposat a participar, escoltar i treballar per transformar-la en propostes reals” – Adrià Palmitjavila
En relació amb la desafecció política, tots tres coincideixen que hi ha una distància amb les formes tradicionals, però no amb els continguts. “Hi ha desafecció cap a la política institucional, però molt interès pels temes que ens afecten directament”, apunta Vallès. Palmitjavila considera que “hi ha desafecció cap a la política i les seves formes, però això no vol dir desinterès”, i situa el repte en “fer una política més propera, entenedora i útil”. Torrent afegeix que en un país petit “posicionar-se ja és etiquetar-te”, fet que pot frenar alguns joves a fer el pas a la primera línia.
En clau de futur, cap dels tres descarta assumir més responsabilitats institucionals. Vallès puntualitza que aquestes “han de ser una conseqüència del compromís, no un objectiu en si mateix”, mentre Palmitjavila ho defineix com “una vocació de servei al país” i Torrent, per la seva banda, conclou que els joves han d’implicar-se en debats com el model de creixement, el model econòmic o el sistema de pensions, perquè “qui acabarà patint les conseqüències dels canvis estructurals som la gent jove”.
