Quan pensem en una casa sòlida, estable i preparada per resistir el pas del temps, rarament ens fixem en allò que no es veu. Els fonaments no apareixen a les fotografies, no impressionen com una façana elegant o un disseny espectacular. Tanmateix, són l’element que ho sosté tot. Sense una base ben construïda, qualsevol estructura, per sofisticada que sigui, acaba esquerdant-se. Amb el lideratge passa exactament el mateix.
Vivim en un entorn professional marcat per la incertesa, la pressió pels resultats i la necessitat constant d’adaptació. Davant d’aquest escenari, sovint busquem eines ràpides per millorar la capacitat de liderar equips: metodologies àgils, models competencials, tècniques de comunicació persuasiva o programes de motivació. Tot això és útil i necessari. Però hi ha una pregunta prèvia que sovint evitem: sé liderar-me a mi mateix?
L’autolideratge és la capacitat d’autogestionar la mateixa conducta amb consciència, coherència i responsabilitat. No és un concepte eteri ni una moda passatgera; és una competència estructural. És el fonament invisible sobre el qual es construeix qualsevol lideratge extern. Sense aquesta base, el lideratge d’equip esdevé fràgil, reactiu i, en molts casos, inconsistent.
Autoliderar-se implica, en primer lloc, autoconeixement. Significa entendre quins valors ens mouen, quines creences condicionen les nostres decisions i quins patrons activem en situacions de pressió. Un directiu que desconeix les seves pròpies inseguretats pot acabar projectant-les sobre l’equip en forma de control excessiu, dificultats per delegar o reaccions desproporcionades davant l’error.
En segon lloc, l’autolideratge exigeix autoregulació. Gestionar l’estrès, la frustració o el conflicte sense deixar-se arrossegar per la impulsivitat és essencial en qualsevol posició de responsabilitat. Els equips no només observen què decideix un líder, sinó com ho fa. Un líder capaç de mantenir l’equilibri en moments complexos transmet seguretat.
També requereix responsabilitat personal. Autoliderar-se és abandonar l’excusa externa i assumir que, tot i no controlar totes les circumstàncies, sempre podem decidir la nostra actitud. Aquesta mentalitat té un impacte directe en la cultura d’equip. Quan el líder assumeix errors sense defensivitat i aprèn d’ells, legitima el mateix comportament en els altres.
La coherència és l’altre pilar fonamental. Sense alineació entre discurs i comportament, no hi ha credibilitat. I sense credibilitat, no hi ha confiança. Les persones no segueixen només instruccions; segueixen exemples. El lideratge extern és una extensió del lideratge intern. Ningú pot exigir compromís si no el practica, ni reclamar responsabilitat si no l’assumeix en primera persona.
Quan el lideratge es construeix sense aquests fonaments, apareixen les esquerdes: microgestió, comunicació defensiva, conflictes personals mal gestionats, decisions precipitades o desconnexió emocional amb l’equip. Podem maquillar-ho amb iniciatives puntuals o discursos inspiradors, però si la base és feble, la tensió estructural reapareix.
En canvi, quan una persona es lidera amb maduresa, l’impacte és profund i sostingut. Pren decisions amb criteri, escolta sense sentir-se amenaçada, delega amb confiança i gestiona el conflicte amb serenitat. No necessita imposar autoritat; la construeix des de la coherència i la responsabilitat. L’equip percep aquesta solidesa i respon amb més compromís i confiança.
En un moment en què es parla de transformació cultural i de lideratge conscient, potser la reflexió més rellevant és també la més incòmoda: estem dedicant prou atenció al desenvolupament de l’autolideratge? Formem en estratègia, finances o innovació, però no sempre en gestió emocional, consciència de l’impacte personal o responsabilitat interna.
Com en qualsevol edifici, els fonaments no es poden afegir un cop la casa està construïda. Són el punt de partida. Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos com liderar millor els altres i començar a preguntar-nos com ens estem autoliderant. Perquè sense fonaments no hi ha casa. I sense autolideratge, tampoc no hi ha lideratge que perduri.
