Emma Regada

Vaig descobrir l’escultura mentre estudiava Belles Arts a Barcelona. A l’escola sovint es treballa el més bàsic —una mica de dibuix i alguna figura en fang—, però a la facultat et fan passar per totes les tècniques. En el moment de treballar la pedra, la fusta o de picar el ferro, hi va haver alguna cosa amb què vaig connectar profundament. M’atrau especialment la textura i la manera com el material es transforma, i va ser a partir d’aquesta experiència que vaig entendre que l’escultura era una de les meves principals vies d’expressió.

Va ser una descoberta sobtada. Venia del Batxillerat Artístic, on pintava moltíssim, però pràcticament no coneixia l’escultura. Va ser en arribar a Belles Arts quan la vaig descobrir i, gairebé de manera immediata, me’n vaig apassionar. Passava hores als tallers oberts explorant materials i tècniques, i aquella experiència em va captivar des del primer moment.

El mateix em va passar amb la performance, que és l’altra via d’expressió que treballo. Tot i haver fet deu anys de teatre a Andorra, la performance és una disciplina completament diferent, perquè situa el cos com a eina expressiva directa. Descobrir-la a Barcelona també va ser una experiència molt intuïtiva, gairebé física.

En el cas de l’escultura, el que em va atrapar va ser el contacte amb el material, la tècnica i el procés de transformació: com una pedra inicialment rugosa pot acabar sent suau, llisa i brillant, i com en aquest procés emergeixen les aigües i els colors propis del material. Pel que fa a la performance, el que m’hi va connectar va ser una dimensió més personal, gairebé terapèutica, vinculada a la possibilitat d’expressar-se directament in situ, amb el cos, l’espai i el públic.

Sempre havia somiat dedicar-me a l’art. Quan parlo de fer-ho, ho entenc com fer-ho al cent per cent, perquè, en realitat, sempre m’hi he dedicat. No he tingut cap altra feina que no estigués vinculada a l’àmbit artístic. He estat professora de plàstica en una escola, professora d’art en escoles especialitzades i, paral·lelament, sempre he desenvolupat la meva pròpia obra.

Des de fa dos anys, però, soc cent per cent autònoma i visc exclusivament del meu art: de la venda de les meves obres, de la creació de performances i de l’oferta dels meus propis cursos d’art. Aquest pas no es dona de cop, sinó amb el pas del temps. Tot i que és una aposta difícil —cal valentia per decidir dedicar-se plenament a l’art—, no és un camí fàcil.

Durant molt temps, la meva balança ha estat equilibrada entre la creació pròpia i l’educació, un àmbit que m’apassiona profundament, especialment l’educació artística. Amb els anys, gràcies a molt esforç i a moltes hores de treball, han anat arribant més encàrrecs i més sortida professional, i aquesta balança ha començat a inclinar-se progressivament cap a la creació.

El moment clau va ser quan vaig decidir tenir el meu propi taller. Fins aleshores havia treballat primer al taller del meu pare, que era planxista, després en una serralleria, fins que finalment vaig apostar per un espai propi. Quan la balança ja pesava una mica més del costat artístic, vaig prendre la decisió de fer-me autònoma i apostar-hi plenament. Actualment, puc dir que estic al cent per cent amb mi mateixa i amb el meu projecte artístic.

Vaig cursar el batxillerat artístic a la Seu d’Urgell i, posteriorment, vaig estudiar Belles Arts, on va ser precisament on vaig descobrir l’escultura. Més endavant, vaig obtenir el màster de professora d’art. Tot i això, considero que el que realment m’ha fet aprendre ha estat, sobretot, la pràctica.

No tenir por és fonamental. Per a mi, hi ha tres paraules clau: il·lusió, constància i creure en un mateix. A això hi afegiria, sens dubte, la pràctica, que és el que m’ha aportat més eines al llarg del temps.

En aquest procés formatiu, van ser especialment importants les experiències pràctiques a l’estranger. Vaig marxar a Finlàndia —el primer cop que sortia fora d’Andorra i d’Espanya— per participar en un simposi d’escultura en ferro i fusta. Allà vaig vendre obra i, posteriorment, vaig començar a participar en escultures de neu, un material amb el qual no havia treballat mai fins aleshores.

Aquestes experiències m’han permès descobrir nous materials, tècniques i maneres de treballar. Les moltes hores d’experimentació als diferents tallers han estat clau per anar adquirint tècnica i, a partir d’aquí, millorar progressivament la meva obra.

Pel que fa a les fites essencials, una de les més importants ha estat poder disposar del meu propi taller, del meu propi espai de treball. És una qüestió especialment complicada a Andorra, no només pels lloguers, sinó també per la manca d’espais adequats per a la creació artística. Pintar un quadre, en alguns casos, es pot fer en un menjador, però en funció del que treballis necessites unes estructures i unes condicions específiques. En qualsevol disciplina artística és fonamental disposar d’un espai propi i separat, i avui dia això és molt difícil al país.

Actualment, fins i tot em trobo en un punt en què no sé si podré continuar treballant aquí. Jo treballo principalment el ferro, però també la fusta i la pedra, i cada material exigeix unes necessitats concretes. La pedra, per exemple, requereix treball a l’exterior, tant per la pols com pel pes i l’emmagatzematge de les peces. El ferro el treballo en fred, però disposo d’una forja que fa tres anys que no puc utilitzar perquè genera fum i necessita un espai exterior. I avui dia, qui es pot permetre un taller amb zona exterior?

Aquesta situació fa que l’única alternativa sigui traslladar-se a algun dels pobles veïns per poder tenir-hi el taller, fet que considero una llàstima. Per això, entre les fites principals hi ha tenir un espai propi, ser autònoma —és a dir, dedicar-me plenament a l’art i dependre de mi mateixa— i, també, sortir d’Andorra.

Crec que és important fer-se un lloc al país, que tot i les seves dimensions ofereix oportunitats i cada vegada n’obre més. És un entorn on és relativament fàcil donar-se a conèixer i generar contactes. Però considero igualment essencial sortir a fora, expandir-se, no només per visibilitzar la feina, sinó per aprendre, compartir amb altres creadors i establir noves connexions professionals.

Sí, hi ha dues obres —o col·leccions— que han marcat clarament un abans i un després en la meva trajectòria. La primera és una de les meves primeres col·leccions, Vincles. Es tracta de peces molt potents, en què treballava la unió de materials com el ferro amb la fusta o la pedra amb la fusta, sempre des de l’abstracció i a través de la metàfora. Aquestes obres parlen del pes, de l’ofec, del doblec del ferro cap a l’altre material, i han estat determinants en la línia de treball que he continuat desenvolupant posteriorment.

L’altra peça clau és Sensualitat quotidiana, inaugurada l’any passat. Es tracta d’un projecte col·laboratiu amb diferents dones, fet especialment rellevant en un àmbit en què els artistes sovint treballem de manera molt solitària i individual. És la primera vegada que desenvolupo una obra des d’aquesta necessitat de col·laboració i de nodrir-nos mútuament.

En aquest projecte col·laboro amb dones que participen com a models per a les escultures, així com amb la Sala Color Botànica, de la qual incorporo les teles tintades a les meves peces. És una col·lecció que m’ha obert noves línies de treball i que m’inspira a continuar explorant aquest llenguatge basat en el dibuix lineal, la representació de la dona i el vessant col·laboratiu del procés creatiu.

Per a mi són tres materials fonamentals. El principal és el ferro, que actua com a nexe, i després la fusta i la pedra. El motiu és la manera com aquests materials es transformen i “parlen” a través del procés de treball.

El ferro, tot i ser dur i sovint rovellat, permet ser doblegat i modelat fins a adquirir formes que poden resultar més aèries, volàtils o elegants. Amb la pedra passa una cosa similar: és rugosa en estat brut, però en polir-la en surten els colors, les vetes i una riquesa interna inesperada. El mateix succeeix amb la fusta, on les vetes revelen una bellesa pròpia del material.

D’alguna manera, aquests materials transmeten la idea que la bellesa es troba a l’interior. En treballar-los, emergeix aquesta bellesa amagada, aquests colors i aquesta mena de màgia que cadascun porta dins.

La fusta i la pedra, habitualment, les treballo amb acabats molt polits, perquè em permeten parlar de la part més emocional de les persones —o de mi mateixa—, del terreny dels sentiments i d’allò que vull expressar en cada peça.

En canvi, el ferro el faig servir com a element de vinculació. És el material que acaba donant sentit a l’obra: pot oprimir, travessar, sostenir, subjectar des de dalt o pressionar la peça, fins i tot atrapant-la entre dues plaques de ferro. D’alguna manera, és aquest gest el que acaba de construir el significat final de l’escultura.

Els reptes amb què em trobo estan vinculats principalment al treball amb el ferro i la pedra. En el cas del ferro, la dificultat rau en la seva duresa. Amb el temps he anat adquirint més tècnica, però, tal com he comentat, he de treballar-lo en fred perquè no puc utilitzar la fornal. Això m’obliga a dominar diverses tècniques per poder-lo doblegar i donar-li determinades formes.

L’altre material que em comporta més dificultats és la pedra, tant per la manca d’un espai adequat on poder-la tallar i generar pols com pel seu pes. A més, tinc un problema d’esquena que em limita a l’hora de manipular peces de gran format. En aquests casos, necessitaria mitjans mecànics, com ara trons —una mena de grues—, o bé suport humà per poder moure-les amb seguretat.

Actualment estic treballant en la segona part de Sensualitat quotidiana, un projecte que, tal com comentava abans, m’ha portat cap a una nova col·lecció centrada en la natura i la feminitat. Es tracta de cossos de dona que es fonen amb elements naturals: flors, fulles i formes orgàniques. En algunes peces no queda clar si és la dona qui es transforma en natura o si és la mateixa planta la que acaba adquirint cos de dona.

És també la primera vegada que incorporo l’esmalt en la meva obra. Fins ara havia treballat sempre el ferro en el seu estat natural, i en aquesta col·lecció es manté el color propi del material, però les flors incorporen esmalt de color, amb la voluntat d’imitar-les al màxim de manera realista.

Pel que fa a l’experiència amb materials fràgils, he treballat tant amb la neu com amb el gel. Fa aproximadament vuit anys que participo en les escultures de neu del Pas de la Casa. Em vaig iniciar en aquest àmbit mentre estudiava Belles Arts, i a partir d’aquí vaig començar a establir contactes que em van permetre participar en altres concursos.

Les competicions d’escultura de neu se celebren en diversos indrets del món, i gràcies a aquestes oportunitats he pogut treballar tant a Finlàndia com a Eslovènia. Precisament a Eslovènia també vaig iniciar-me en l’escultura de gel, una experiència que vaig començar ara fa aproximadament un any.

Treballar amb materials fràgils implica afrontar molts factors que queden fora del teu control. Elements com la rapidesa d’execució perquè la peça pugui aguantar, o les condicions meteorològiques, són determinants. El temps, i especialment els efectes del canvi climàtic, tenen un impacte directe en aquest tipus de treball. Al Pas de la Casa, per exemple, en els darrers anys s’han registrat temperatures elevades que han fet que moltes peces es desfessin o es trenquessin.

En una ocasió, una de les obres fins i tot va col·lapsar, fet que obliga a adaptar-se constantment. A Eslovènia ens va passar una situació similar l’any passat, i vam haver de readaptar el projecte sobre la marxa. Treballar amb neu requereix conèixer bé el material i entendre fins a quin punt es pot jugar amb l’equilibri i la fragilitat.

La calor pot debilitar l’estructura, fer perdre força a la peça i provocar-ne la caiguda. Tot plegat genera una incertesa constant sobre si l’obra resistirà o no, un factor inherent a aquest tipus de materials efímers.

Pel que fa a la relació amb l’espectador, per a mi és molt important. No em preocupa tant que l’espectador entengui exactament el mateix missatge que jo estic treballant, ja que, en tractar-se d’una obra abstracta, el que ofereixo són petites pinzellades o estímuls perquè cadascú interpreti el material, la forma i la textura des de la seva pròpia experiència, la seva manera de veure el món o el seu context personal.

En aquest sentit, trobo molt bonica la relació que s’estableix amb la manera com cada espectador entén una peça, i especialment el fet de poder compartir i contrastar aquestes diferents lectures. Aquesta pluralitat de mirades és, per a mi, un dels aspectes més rellevants del procés artístic.

Prefereixo que la interpretació de l’obra sigui lliure per part de l’espectador. Tot i que valoro molt l’art realista, personalment em resulta molt més estimulant l’abstracció, aquella que ofereix petites pinzellades i deixa espai perquè cadascú pugui imaginar.

Entenc l’abstracció com una eina per estimular la imaginació, la creativitat i el món interior que tots portem dins. Per aquest motiu, les peces que creo busquen generar aquest mateix efecte en l’espectador, més que transmetre un missatge concret, tancat o excessivament definit, com podria fer una tècnica més realista.