L’andorrà Daniel Arauz va néixer fa 53 anys, i explica que des de sempre li ha agradat la formació viària. Per això, i des de fa gairebé 32 anys, s’hi dedica a l’Autoescola Principal.
–Quant temps fa que es dedica a la formació viària?
–Des de mitjans de l’any 1991, i sempre amb l’Autoescola Principal.
–I què és el que el va portar a dedicar-s’hi?
–El meu pare ja era llavors uns dels socis de l’empresa, i m’hi vaig posar a treballar perquè és una cosa que sempre m’ha agradat. Inclús els estius abans de treure’m el títol de monitor ja estava per allà (riu), per exemple ajudant a la formació teòrica. Durant aquests anys he fet de tot, des de la part pràctica com la teòrica, però com que aquesta darrera es fa més online ja hi participo menys, inclús m’he dedicat a la part mecànica, un aspecte necessari per a la gent que es vol treure els permisos de camió.
–Actualment se centra més en la part pràctica. Què creu que és el que més costa als alumnes?
–Pel que fa a l’àmbit de cotxe, el que potser costa una mica més d’aprendre, en general, és fer la maniobra de la L. Però, al cap i a la fi, tot és pràctica i un cop agafes el truc ja es va fent millor. Respecte a la resta de permisos: autobús, camió, remolc…, són persones que ja tenen el de cotxe i tenen molt més rodatge. En aquest sentit, normalment no tens pràcticament cap dificultat, a banda que sigui una persona que no ha conduït mai, però no se solen donar casos així.
–Com és el seu dia a dia?
–Sempre ens adaptem als horaris dels nostres alumnes, escola, feina, entre d’altres, llavors hi ha dies que t’has de llevar a les 07.00 hores, durant el matí tens una estona lliure i després el migdia i tarda bastant plens. En concret, solem fer unes 9 classes pràctiques diàries.
–Les classes no són totes perfectes ni molt menys surten sempre bé, però de vegades també li toca lidiar amb conductors impacients, cops de clàxon… És una tasca fàcil?
–Molta gent quan agafa el cotxe es transforma i sempre va tard, però no hi podem fer res perquè la persona que s’està traient el carnet l’hem de fer anar per la carretera. A més, pensi que el fet d’ensenyar a conduir a la gent és molt més cansat que si condueix un mateix. Sempre has d’estar atent a la reacció que tindrà l’alumne, etc. No ets pots distraure ni un segon.
–La satisfacció de veure com un dels seus alumnes aprova és la mateixa que al principi? O ara ja és com dir ‘un menys’?
–Personalment és una feina que m’agrada, i el meu repte és que la gent aprovi tan aviat com pugui. Intento, dins la capacitat de cada un, que es puguin treure bé el permís i que després puguin sortir a la carretera i tenir almenys una mica de noció. Per tant, la satisfacció és la mateixa.
