Albert Roig feia molts anys que anava recopilant informació al voltant de la festa de l’ossa, una recerca que es va iniciar amb la recuperació de la festa a Ordino, el 2017. Al llarg d’aquests anys va constatar que hi havia “poca cosa documentada” sobre la celebració ordinenca i llavors li va sorgir “la urgència” de fer alguna cosa perquè de les festes que conformen la declaració de la Unesco la d’Ordino era “l’única” que no tenia referències bibliogràfiques. “Amb tot el que havia anat recopilant sorgeix la necessitat d’anar més enllà” i tirar endavant un llibre, ‘L’ossa d’Ordino’, que vol ser un referent per a totes aquelles persones que estiguin interessades en aquesta temàtica.
La publicació s’estructura en sis parts, una de les quals és “una contextualització de la festa a Andorra i als Pirineus”. Precisament en aquesta recerca es va trobar una sorpresa: va comprovar que el primer document escrit que es creia que hi havia no era el de Fra Junoy sinó un altre, el de Dominique Marie Joseph Henry. Roig remarca que aquesta troballa serveix per “refermar encara més que estem davant una festa que és ancestral que segur que es remunta en els temps i que el que hem de continuar fent és preservar-la i salvaguarda-la perquè no es perdi”. Amb aquests escrits el que queda clar és que la festa es feia arreu d’Andorra i que l’os era “un animal respectat pel que podia provocar” i que simular la seva cacera formava part de les mascarades que es feien. Amb els canvis socials de la segona meitat del segle XX moltes d’aquestes festes es van anar perdent, tal com recull Roig al llibre. I mentre la d’Ordino es perdia la d’Encamp “guanyava en arrelament” i és que “el Sícoris ho va fer molt bé” perquè va saber fer una bona transmissió. Entre les causes de la pèrdua de la d’Ordino l’escriptor i periodista esmenta la data en què es feia i els canvis socials, territorials o demogràfics, però també destaca que es tracta d’una “conclusió oberta”.
Des de la recuperació de la festa a Ordino el 2017 Roig creu que s’ha anat “consolidant” i reivindica que aquesta consolidació no parla només de la gent que va a veure l’espectacle sinó que “el creixement de la festa” se centra més “en com la viu la comunitat”. I fa un toc d’alerta: “De la mateixa manera que l’has portat on som ara” gràcies a un seguit d’aspectes entre els quals les persones que li han donat suport, al poble, a la declaració de la Unesco… “et pot tornar a caure”. I per això per a ell és “obsessiu la necessitat de transmetre (la festa) a les generacions futures, incorporar la canalla”. Visites a les escoles, explicar la festa i els valors que representa… tot plegat per reivindicar que s’està “fent cultura, parròquia, país i identitat”.
En aquesta recerca per escriure el llibre diu que una de les coses que més li han cridat l’atenció és els rols dels personatges i com es tractava en certs diàlegs anys enrere la minyona o la senyoreta, una qüestió “acceptada en una determinada època i que ara no se’ns acudiria”. I admet que ha obert una porta perquè ara ell mateix o d’altres investigadors puguin anar estirant el fil per trobar coses noves al voltant de l’ossa.
I per reivindicar que “l’ossa és de tothom” la presentació del llibre ha estat especial. Per això s’ha enfocat com un homenatge a totes les persones que han tingut un paper perquè la festa perduri i també reivindicar que “s’ha suat molt per arribar on som”. Per l’Era Rossell han desfilat Núria Montes, Rafael Serrallet, els grallers i tabalers, els joves dallaires i l’Ossa amb l’Ossa de l’esbart en un acte que també ha servit per donar el tret de sortida al Contradans.
