Admiració d’una bellesa incontenible fou la sensació que m’inundà en posar de nou els peus a Les Caus de Montignac, aquest estiu del 2025. De quina forma les manifestacions artístiques de l’ésser humà en els seus orígens capta aquella força simbòlica i la càrrega emocional que transporta l’espectador a un univers simbòlic carregat de futur i d’esperança. Que si no podien significar la representació del fruit de la pròxima cacera, amb la confiança que tard o d’hora arribaria per poder assegurar la vida dels éssers estimats?
Els humans moderns del paleolític, tan semblants als humans actuals, desitjaven, representaven l’art, apel·laven al futur, creien en el fruit de llur treball, identificaven els dibuixos i les pintures amb la realitat externa, dura i difícil, que trobaven a l’exterior, i que els havia de permetre sobreviure. La germandat i la intimitat mantinguda amb les diferents espècies animals els feia molt propers a ells. Hi havia una simbiosi ben entranyable, perquè la família humana no podia viure sense ells, ni que fossin herbívors, felins o ferotges. Pertanyien a un mateix nivell, els dels éssers creats, que gaudeixen de vida i que depenen els uns dels altres, per a la reproducció, l’alimentació, la companyia i la vestimenta. Els animals no eren tan sols uns objectes vius, sinó uns germans en l’àmbit de la natura creada, de la qual els humans en continuaven formant part. Això no obstant, ells eren els únics que representaven la resta d’animals; els únics que creaven cultura; els humans, sols ells els que atribuïen transcendència a llurs actes i decisions, perquè la seva obra havia de transcendir el curt temps que patien i en què es trobaven.
Ens podem atrevir per atribuir un possible significat a les pintures parietals del paleolític magdalenià, si més no en les seves intencions, tal com ens ensenyava Picasso? No es tracta d’entendre el que representen, sinó quin és el seu sentit més transcendent.
En primer lloc, es pot reconèixer una representació de la simbiosi entre humans i animals, una mútua interdependència, jugant al mateix pla; els uns depenen dels altres. No hi ha sensació de superioritat, ni de menyspreu, sinó d’un profund respecte: s’exerceix una molt polida tècnica a l’hora d’expressar la simbologia dels animals, siguin quins siguin. Per cert, que no es pinten vegetals i, en molt poques ocasions, humans. A vegades alguna mà en negatiu acompanyada de punts, potser el nombre de membres del clan familiar? Encara no s’havia arribat a l’abstracció dels números àrabs. Fins als romans tenien dificultats a l’hora de la precisió del càlcul. Els magdalenians ja dominaven el foc, cultivaven i criaven ramats.
Les pintures parietals són datades d’una antiguitat d’entre trenta mil i quinze mil anys, corrent entre l’Aurinyacià de Chauvet i el Magdalenià del període paleolític, com Les Caus i Altamira. Es tractava ja de l’humà modern, abans anomenat Cromanyó, que prenia el nom d’un jaciment de les Eyzies, riu Vesera avall; el mateix que vaig poder navegar en canoa des de Montignac Les Caus l’estiu del 2025. Que bonic, quina bellesa, quins espadats, quina pau i tranquil·litat! Aquella humanitat no era tan diferent de la nostra, per molt que no tinguessin mòbils. Ens ho diu la seva capacitat abstracta d’expressió simbòlica. Segur que es feien preguntes, es demanaven sobre el sentit de la vida, del treball, de l’amor, del sofriment i de la mort. Fa temps que l’ésser humà és el que és.
Sembla evident, però només els humans representen els animals i no a la inversa. De la mateixa manera que sols els humans posseeixen els animals i no al revés. Es dona una relació d’amo i súbdit; entre l’artista creador i el representat; relació que mostra la capacitat de transcendència de la vida, del treball i de l’esforç per part de l’humà paleolític com l’actual.
L’ésser humà es revela i descobreix creador, domesticador, dominador de la natura, fins i tot dels animals més ferotges, que han de ser sotmesos o allunyats de la vida del clan per tal d’assegurar-ne la supervivència. En cap cas, però, hi ha un gest o una expressió de menyspreu. La vida esdevé interactiva, interrelacional; no es pot prescindir de la natura, per molt que els humans siguin capaços d’una cultura oberta, creativa i evolutiva.
En efecte, l’art parietal evoca ja la capacitat d’abstracció de la humanitat, així com les tècniques artístiques més modernes i sofisticades, la relació amb el suport i el medi, així com la projecció de futur de la humanitat, que es descobreix guardiana de la natura, destinada a la seva guarda, admiració i perfecció. Aquesta experiència d’un domini responsable, d’una senyoria per descobrir i exercitar amb molta cura fou el que dugué als escriptors bíblics, no gaires segles després, a escriure que «el Senyor-Déu va situar l’ésser humà al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés» (Gn 2,15). .
Teòleg, escriptor, professor i conferenciant
