Què suposa ser la primera resident de la Feréstec de l'Animal Escola de Teatre?
És un honor, però alhora també em fa sentir nerviosa per voler complir les expectatives. El que més em remou és mostrar que hi ha teatre de qualitat. Aquesta creació ha estat molt intensa, feta en només un mes, i mai abans m’havia trobat creant tota sola. Per això ha estat un repte de veritat, però un repte que afronto amb orgull.
Quin és el seu propòsit amb aquesta residència?
Bé, el meu propòsit era continuar explorant moltes coses que, al llarg de la meva formació, m’havien anat despertant cada vegada més interès. Quan et formes acabes tocant una mica de tot, i hi ha assignatures que t’atrauen més que d’altres.
En aquest cas, com que es tractava d’una creació pròpia, tenia la llibertat de fer el que volgués. Volia treballar, per exemple, el 'clown' i la part més humorística, però també mantenir un registre molt poètic. M’agrada molt escriure textos, i volia aprofitar també per explorar més aquesta part de l’escriptura. Com a dramaturga i creadora, l’objectiu era arribar a donar forma a una peça pròpia. En definitiva, anar aprofundint en totes aquestes petites coses que tenia moltes ganes de continuar descobrint.
Sí, jo he estudiat tres anys de teatre físic a l’Institut del Teatre, dins l’itinerari d’interpretació. Però sempre dic que la meva formació va començar abans. Aquí a Andorra, ja havia fet moltes danses urbanes, les quals em van donar una base física que mai m’ha desconnectat del món de la dansa. El teatre físic és molt més ampli que la dansa, i per això m’ha ajudat molt tenir aquests antecedents.
També vaig passar per l’Esbart Sant Romà, on vaig fer molta dansa, i per l’escola l’Animal, on vaig fer teatre. Per mi, allà és on va començar realment tot. Després sí, ja a l’Institut, i més endavant vaig passar un any a Praga amb un projecte Erasmus. Allà vaig estudiar en una escola més enfocada al circ, però sempre dins del teatre físic.
Ha passat molt de temps sobre els escenaris. En quin moment sorgeix el plantejament de fer-ho professional?
Bé, jo crec que sempre he tingut l’interès i l’objectiu de professionalitzar-me. Ara bé, quan em vaig plantejar fer sola una residència, em van sorgir molts dubtes: ja ets realment professional? Tens prou eines per afrontar la creació d’una peça? I alhora penso que mai acabem d’estar del tot professionalitzats.
El que creo ara segurament serà molt diferent del que crearé d’aquí a dos anys. Potser això està relacionat amb la qualitat, o potser no. El que sí que tinc clar és que sempre anem carregant una motxilla d’experiències, coses per dir i per explorar.
Hi ha algun estil en concret en què se senti més còmoda?
A mi m’agrada molt treballar sempre des del físic, fins i tot quan es tracta del text. Parteixo sobretot de personatges molt corporals i, a partir d’aquí, hi vaig trobant la veu i la paraula. Tot i que al final tot va lligat, el punt de partida sol ser la música, la dansa i les improvisacions amb el cos.
A poc a poc van apareixent els personatges, que acostumen a ser figures com el 'clown', molt físic, o els bufons, els quals treballen amb tot el cos emmascarat. Aquests són els registres que més m’interessen i on em sento més còmoda treballant.
Ara ens trobem en un espai on hi ha moltes caixes.
Exacte, quan comences a crear parteixes d’idees que no sempre són reals. Al principi, per exemple, vaig començar amb la idea d’una habitació. Quan vaig muntar una mica l’espai, vaig veure què m’interessava més i què no, i finalment vaig acabar treballant amb caixes.
L’habitació estava molt connectada amb la infància, però em vaig adonar que volia parlar de moltes més coses, i que la infància només era una petita part de totes aquestes “caixes” que portem al cap. Així, l’espai va anar canviant: les caixes em permetien obrir no només l’habitació de quan era petita, sinó també la d’adolescent, la de l’adult, i fins i tot la del futur, o del que voldria.
En definitiva, l’espai ha anat viatjant i transformant-se. Les caixes no hi eren des del principi, però han acabat sent el nucli.
Precisament, quan es va fer la presentació de la primera temporada de la Feréstec, comentava que no hi havia un nom per a aquestes caixes, ni per a la obra....
Uns dies després de la presentació, quan ja havia decidit que aquest seria l’espai, vaig haver de concretar quantes caixes hi havia d’haver per poder situar bé els moments físics i tenir clar l’espai. Les vaig comptar i en sortien 22.
Fins i tot em vaig fer un dibuix de l’espai, les vaig tornar a comptar i, novament, 22 caixes. Justament jo tinc 22 anys. Llavors vaig pensar: tot i que l’obra té molta ficció, també em toca molt en aspectes personals. I en aquell moment, en veure la coincidència, vaig dir, aquest és el títol: '22 caixes"'.
Jo crec que el públic viurà un gran viatge. Segurament riuran, potser també s’emocionaran. No m’he volgut centrar en un únic registre, sinó que és un recorregut ple de coses, de caixes, d’emocions.
Hi ha molts personatges i cadascun té la seva història per explicar. Alguns ho fan des de l’humor i crec que generaran una emoció concreta al públic. D’altres, en canvi, toquen temes més seriosos, coses que potser ens fan pensar en allò que hem de canviar com a societat.
En definitiva, és un viatge variat i intens, i us animo a venir i després explicar-me què hi heu vist vosaltres.
Comentava que la creació que fa ara no serà la mateixa que faràs d’aquí a dos anys, quan tinguis 24.
Crec que el món de l’artista, com el de molts altres oficis, és bastant incert i mai saps ben bé on pots acabar. Així i tot, d'aquí a uns anys m’agradaria estar viatjant i portant el teatre a nous països.
L’experiència d’estar a Praga m’ha enriquit molt, sobretot pel fet de conèixer altres artistes. Penso que a través de la cultura pots entendre millor què passa en un lloc, en un país. Per això m’agradaria poder compartir les meves arrels en altres indrets, fer-les viatjar. Al cap i a la fi, crec que la cultura és una xarxa que ens connecta.
