Com neix la idea de portar les llegendes de les dones d’aigua del Pirineu a l’espai escènic a través de la dansa vertical?
La idea neix de la voluntat de connectar el cos amb el territori, i de fer emergir les històries invisibles que habiten la nostra memòria col·lectiva. Les dones d’aigua són figures màgiques, femenines, salvatges i misterioses —i porten amb elles una energia que ens parla d’un altre tipus de saviesa, més intuïtiva, més arrelada amb la natura. La dansa vertical ens permet habitar espais arquitectònics d’una manera diferent. Quan vaig acabar els estudis d'interpretació em vaig introduir dins de la dansa vertical com un hobby, per passar-m'ho bé, però de mica en mica va créixer en mi la necessitat d'explorar noves formes d'escenificació i de poder canviar el llenguatge i el pla dels espais escènics. En aquest cas utilitzem cordes com a element escenogràfic per simbolitzar l'aigua com es desplaça i cau per l'espai.
La vostra proposta combina natura, arquitectura i feminitat. Quina mirada social hi ha darrere d’aquesta fusió artística?
Volíem proposar una mirada on la feminitat no fos només una qüestió de gènere, sinó una força de connexió, de cicle, de resistència —com l’aigua. També volíem donar veu a figures femenines que formen part de la nostra cultura. Les llegendes s'han transmès de boca-orella per diferents generacions, GOJA és el nostre granet de sorra en aquest llegat de difusió oral. És una manera de recuperar presències oblidades, de donar veu a allò que sovint ha estat silenciat.
Pel que fa a la a simbiosi de l'arquitectura i la natura, ens agrada veure els dos mons com espais singulars i trobar la manera de connectar les dues formes de paisatge: l’una orgànica i viva, l’altra construïda i racional.
Què significa per a vosaltres desafiar la gravetat en un context com el del Pirineu i què simbolitza aquest gest en clau femenina?
Dansa vertical és literalment un art de desafiament. Quan penges d’un arnès, t’entregues a l’aire i al buit, i alhora t’hi enfrontes. Quan els meus amics em pregunten si no tinc por? Jo sempre contesto: sí. Quan em penjo d'una paret necessito uns moments de respirar amb ella, de confiar, d'estimar-la, de trobar el seu suport abans d'entregar-me i ballar-la. Suposo que això també ho podem extrapolar a la vida i als vincles.
Al Pirineu, envoltades de muntanyes, mirar cap a dalt em fa pensar en una finestra oberta al cel. Andorra és un país vertical ple d'edificis on poder practicar la disciplina i m'agradaria donar-la a conèixer. Jo, el primer cop que vaig veure la disciplina vaig quedar enamorada, desitjo poder enamorar algun infant i proporcionar referents de noves formes d'expressió al país.
Com reacciona el públic quan veu ballarines dansant sobre parets? Quina relació s’estableix entre cos, espai públic i espectador?
Sempre hi ha un moment de sorpresa per la desconeixença de la disciplina. La dansa vertical és una modalitat de la dansa aèria trenca l’eix habitual de percepció, on la il·lusió es crea durant la representació i les parets es tracten com si fossin un terra i els intèrprets són atrets per aquestes. Aquesta relació de gravetat fa que es pugui jugar amb l'acrobàcia i el teatre gestual a més de la dansa. És una forma de convertir els edificis en escenaris vius.
En un món sovint desconnectat de la natura i el mite, creieu que l’art pot recuperar aquests vincles i donar-los nous significats socials?
Absolutament. L’art té la capacitat de fer-nos recordar allò que sabíem però havíem oblidat. L'espectacle GOJA, com la natura, parla de cicles, de relacions, d’equilibris. Recuperar històries escènicament, no es tracta només de mirar enrere, sinó de donar-los noves lectures, de fer-los viure avui, en el nostre present. Crec que necessitem tornar a escoltar les històries que neixen dels rius, de les muntanyes i dels silencis. I l’art pot ser una via.
Què representa per a Goja participar en un festival com el Canillo Escènic Arts i portar aquest tipus de proposta a l’espai públic andorrà?
És un privilegi i un gran honor. Presentar GOJA a Canillo, enmig del paisatge que ha inspirat la proposta, és com tornar a casa. El festival ens ha ofert l’espai i la confiança per fer real aquest projecte i compartir-lo. Poder ensenyar la dansa vertical a Andorrà és també una forma de descentralitzar l’art i donar suport a les arts de carrer. Els festivals de carrer tenen aquesta màgia: acosten les propostes artístiques a tota la ciutadania sense barreres d'accés, captant nous públics d'una forma democràtica sense tenir en compte les classes socials ni les fronteres. M'agrada molt pensar que a través d’elles, l’espai públic esdevé un lloc de trobada comunitari.
Voldria donar les gràcies al Govern d’Andorra, a UNNIC, a Canillo Escènic Arts, a la companyia NON PROJECT i al Centre Cívic El Sortidor per haver fet possible aquest projecte. El seu suport ha estat clau per donar vida a GOJA. Gràcies per creure en la cultura com a eina de transformació i per apostar per un projecte amb artistes locals.
I res d'això hagués sigut possible sense el gran equip que m'acompanya: Edd López, Berta Baliu, Emma Regada, Eloi Pla, Bernat Torra, Anna Mangot, Maria Viñariño, Vivi Rivera i Alícia Nevado. Gràcies.
