Si algun lector ha sobreviscut a la lectura dels meus articles publicats al Periòdic d’Andorra al llarg de més de vint-i-cinc anys, haurà observat que el tema de les relacions territorials entre Andorra i l’Alt Urgell (aquesta darrera com a part integrant de l’Alt Pirineu i Aran) és un tema recurrent en les meves elucubracions periodístiques. Té l’avantatge que, durant el període ressenyat, sempre ha estat un tema que calia solucionar, si més no analitzar, cosa que pot incentivar a, en el cas dels meus articles, la seva lectura. Té l’inconvenient que les coses repetides, si no són simfonies, poden causar una somnolència inevitable.
Tot això ve al cas de les situacions migratòries que estan provocant anades i vingudes ideològiques en tota Europa, aquesta Europa que espanta tant un sector de la població i que un altre sector pensem que sort en tenim! Les anades i vingudes de tanta ciutadania nascuda en altres continents ens preocupa raonablement alhora que ens soluciona una gran quantitat de problemes, molts.
Això del desconeixement mutu és una idea que em ve motivada per dues qüestions: la primera, el debat sobre la immigració a Andorra provocada al Ple de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell per una moció de la Candidatura de la Unitat Popular (CUP), acompanyada de la resposta corresponent; la segona, la reacció obtinguda en les pàgines de diferents rotatius d’Andorra. Em permeto pensar que a la meva estimada ciutat, la Seu d’Urgell, hi ha sectors, cerc que minoritaris, decididament carregats d’aprensió cap Andorra. Això, dit a part del contingut específic de la moció —la facilitat amb què s’apunten a tallar la carretera n’és una prova evident. A l’altra part de la frontera, hi ha sectors d’andorrans que veuen l’Alt Urgell com una franja de territori fronterer sense cap altra rellevància que la presència d’un bisbe que fa el servei de Copríncep. Un bon servei, goso pensar.
Sentint per estríming les intervencions del Ple de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, sento a dir que una regidora comenta que a Andorra han escollit el seu sistema de vida i, per tant, se’ls ha de respectar, atès que és el producte d’unes eleccions democràtiques. El fet és evident. Personalment, però, no sé quin sistema de vida deu ser l’andorrà que sigui diferent del nostre -al marge dels índexs de nivell de vida-, encara que en algunes intervencions als diaris andorrans de lectors enardits, diuen que tenen un govern comunista! Marededeu —de Meritxell, en aquest cas—, com es poden dir aquestes coses! Evidentment, si el govern andorrà és comunista sí que és diferent del nostre… A tot arreu hi ha estirabots, diria que formen part del sistema democràtic.
Durant dècades, les dimensions demogràfiques andorranes no han estat problemàtiques: la població creixia i absorbia creixements naturals, habitants dels veïnatges i, a poc a poc, de moltes altres procedències. Avui, el tema s’ha complicat i calen eines institucionals per analitzar-lo. Als meus articles, sempre ho he proposat i torno a fer-ho una vegada més, que, com el tren, no farà mal a ningú. És convenient crear una comissió parlamentària o governamental que tracti, automàticament i immediata, tots els temes fronterers sense deixar-los podrir en un marc de desinformacions més o menys interessades. No hi ha un magnífic ambaixador espanyol, no hi ha una delegada del govern de la Generalitat, no hi ha un comissionat nomenat pel president de la Generalitat pels assumptes interpirinencs? Si, a més, hi convidem l’alcalde de la Seu i la presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Urgell ja tenim una delegació completa, una delegació que pot parlar amb qui correspongui de la part andorrana, sempre dins de les respectives harmonies constitucionals.
Seria molt higiènic establir elements que moderessin, a banda i banda de la frontera, la fluència de les ruqueries que s’arriben a dir d’una part i l’altra. Sí, ja sabem que moltes d’aquestes ruqueries són converses de cafè sense més importància, però van creant estats d’opinió que no són bons. Molts partits polítics actuals, en fase avançada de domini de poders diversos, nodreixen el seu creixement de converses de cafè! No sé si la Unió Europea necessita Andorra —penso que en certa manera, amb acurat sentit de la proporció, sí que la necessita—, però crec que Andorra també necessita una entesa amb els territoris fronterers que vagi més enllà que no tallin el passatge de viatgers compradors, i que l’Alt Pirineu i Aran necessita una Andorra convençuda que pot jugar un paper capital en aquest recòndit Pirineu. Trosset de Pirineu, que per amagat que sigui, té la sort immensa de poder formar part d’una Europa ideal, la gran desitjada.
