L’any 1990 es va arribar a un acord entre la Unió Europea i Andorra. Tant França com Espanya van promoure des de les institucions europees canvis en la circulació de mercaderies, en la fiscalitat i en les franquícies dels viatgers que surten d’Andorra. Significava, de fet, una nova orientació de la política exterior andorrana. La filosofia de l’acord, per la part no andorrana, va ser la de facilitar a Andorra tota mena d’importacions per tal que el Principat pogués desenvolupar, i exportar, en pla d’igualtat amb els altres països comunitaris, alguns tipus de productes industrial o, fins i tot, agraris, que superessin el comerç guiat pels diferencials fiscals o els moviments financers al·lèrgics als sistemes fiscals europeus. Els resultats, en general, no varen ser gaire encoratjadors i les exportacions andorranes varen quedar reduïdes, majoritàriament, a camions de brosses industrials provinents de la construcció.
A partir de l’aprovació de la Constitució de l’any 1993, amb el reconeixement universal, Òscar Ribas, el llavors cap de Govern, ens exposava a les seves “Memòries” que les institucions andorranes van deixar enrere les suors i les llàgrimes de les intrigues de les ràdios, les indefinicions als tribunals de justícia europeus sobre l’entitat andorrana… a l’espera d’altres problemes com ara la urgència de deixar de ser un paradís fiscal, els intents de desenvolupament d’una nova economia més consistent i sostenible… El mestratge de les “Memòries” ens planteja dues grans qüestions. Una, el manteniment del coprincipat com defensava amb entusiasme l’autor, amb una mirada posada al Vaticà i una altra a l’Elisi, i unes altres, no menys secundàries, a Madrid i a la Seu d’Urgell. L’altra, la necessària coordinació amb el sistema fiscal i econòmic de la Unió Europea, una qüestió situada al bell mig del perfeccionament de la Constitució.
Avui, juliol de l’any 2025, llegim un article, signat per personalitats polítiques andorranes, encapçalades per Xavier Espot, en què es diu que l’acord del 1990 va encetar aquesta relació europea que, malgrat els seus beneficis, va demostrar unes limitacions evidents. L’article subratlla que l’acord duaner del 1990 no només era una adaptació tècnica, sinó que era, d’alguna manera, l’acceptació teòrica d’un nou ordre, amb regles i estructures europees. I que era només un primer esglaó. I que el van seguir altres acords importants. El que potser cal reiterar és que les expectatives que es van fer les autoritats espanyoles i les franceses amb l’acord de l’any 90 no es van complir, i l’estructura econòmica andorrana ha continuat bevent de les aigües dels diferencials fiscals i de l’especulació urbanística.
L’Andorra de l’any 2025 no és precisament l’Andorra de l’any 1990. Andorra, encara preconstitucional, cal no oblidar-ho, vorejava els 60.000 habitants, mentre que avui es freguen els 100.000. El creixement és exponencial i, en certa manera, fa les coses més difícils. És més fàcil moure un cos lleuger que un de pesat, malgrat que els fonaments econòmics que el sustenten siguin molt similars. Els fonaments polítics, però, amb la Constitució han fet un pas endavant espectacular, tal com desitjava Òscar Ribas i la gent que políticament li donava suport. Hem de remarcar que les xifres macroeconòmiques produïdes per Andorra -més altes- poden ser avui dia més lesives per a les fiscalitats franceses i espanyoles que no ho eren l’any 1990.
Avui tenim un referèndum en perspectiva —si em permeteu, com a veí de la Seu, me’l faig meu, encara que no voti— sobre l’Acord d’associació amb la Unió Europea on es plantegen dues vies: la primera, la resposta negativa, és la d’una certa comoditat, la del qui pensa que qui dia passa any empeny, la del dir que no i a esperar a veure-les venir (si les expectatives creades a França i a Espanya per l’acord del 1990 no es van complir, què ha de passar ara?). Tot continuarà igual, diuen, els turistes venen més que mai… La segona és dir que sí i mentalitzar-se que l’Andorra de l’any 2025 presenta unes característiques psicosomàtiques que no en tenen prou amb l’aspirina i que cal un medicament més fort per assegurar la salut futura de la joventut andorrana. I aquest medicament només el poden proveir les farmàcies europees, especialment les franceses i les espanyoles, amb la benedicció episcopal, que mai no faria nosa.
