Avui contemplem una sèrie de reivindicacions socials totalment pertinents que se centren sobretot en dues grans temàtiques. La primera és la condemna de l’especulació salvatge, aquella que posa el territori al servei no de les persones, ni tan sols de les riques, sinó al servei de grans moviments de capital en forma de fons d’inversió. Ens fa por que aquesta línia financera ofegui la riquesa natural de paratges andorrans, cerdans o aranesos, per esmentar les zones més conflictives. La segon, és el clam per l’habitatge, un clam que indica que la nostra societat funciona al revés de la lògica que marca la prosperitat i la riquesa social. Economistes com Anton Costas ja no parlem de Thomas Piketty, no es cansen de denunciar que, dins de la mateixa lògica capitalista, la propietat immobiliària ha renegat, en molts casos, de les seves finalitats intrínseques i s’ha convertit en un dels elements més perversos del funcionament de la nostra societat.
Un bon planejament urbanístic ho és tot menys pacífic. Avui dia no es tracta de fer línies sobre plànols acolorits de les més diverses tonalitats cromàtiques. És una activitat essencialment política amb repercussions molt directes sobre els beneficis especulatius que alguns agents esperen. El que es tractaria, doncs, fàcil de dir, és de definir quin tipus de territori, urbà i urbanitzable volem. Cal, doncs, posar limitacions als índexs de constructibilitat a la vegada que es reserven espais suficients per a l’habitatge protegit, habitatge que una vegada construït no s’ha d’integrar amb facilitat al mercat lliure de la compravenda. I això sembla tòpic i senzill, però és molt complicat de fer-ho si al darrere no hi ha una voluntat política clara, ben sostinguda pels sectors socials que més ho necessiten. El tema, amic lector, és complicat. Hi ha molts interessos al mig de tot plegat.
Una altra qüestió és el clam per a l’habitatge. Benvingudes siguin les manifestacions, les proclames dels partits o entitats més sensibilitzats… tot plegat greixa la pesada maquinària administrativa que han d’impulsar les diverses institucions públiques. Creiem, a tots ens agrada fer les nostres proclames, que cal arribar a la reivindicació constitucional. No n’hi ha prou amb la retòrica benintencionada que tothom té dret a l’habitatge. Cal impulsar la ubicació jurídica de la reivindicació habitacional al mateix nivell que es fa amb els serveis sanitaris o els d’ensenyament. Si avui tenim plenament assumit el fet que no hi ha cap nen o nena sense plaça escolar, que no hi ha cap pacient sense una atenció sanitària, el mateix ha de passar amb l’habitatge: cap família, o la unitat de convivència que sigui, sense un sostre digne! Si és possible fer-ho en els sectors indicats, també es pot fer en aquest. Ah! Sí. Escolto la resposta de l’amic lector. Hi ha immenses quantitats de diners en joc… Cal contrarestar-ho amb la política encarnada en un bon urbanisme.
Avui, els plans urbanístics amb força operativa es presenten com una eina indispensable. Cal impulsar-los i, sobretot, cal actualitzar-los. Quin pla urbanístic, local, territorial… que sigui presentable, pot emparar jurídicament el creixement desbocat del totxo andorrà, de les urbanitzacions cerdanes o araneses… o els dèficits d’habitatge assequible enmig de la voràgine constructora? Ens preguntem, quin urbanisme hi ha darrere de les destruccions de grans espais per fer uns beneficis que només beneficiaran uns capitals anònims? Si més no, abans, un identificava la riquesa familiar que comportava una inversió immobiliària… ara, sovint, no tenim ni el consol de saber a qui beneficia la destrucció del nostre patrimoni natural.
Podem, una vegada més, adjudicar la causa de tot plegat a elements unilaterals —com es fa amb el fenomen del turisme massiu— que cal combatre, però no s’aconseguiran solucions sòlides sense el replanteig de les bases jurídiques, urbanístiques, que sustenten el nostre funcionament social i econòmic. I això, amb un horitzó de reforma constitucional que no té per què ser utòpica, s’ha de fer amb un planejament audaç, el qual compti amb el suport del vot dels sectors socials més perjudicats per l’especulació.
