Diplomàcia econòmica. Sembla un concepte fàcil, d’aquells que es descriuen per si sols. És una eina d’un Estat? És potser fins i tot una responsabilitat vinculada a la política internacional d’un país? Sigui quina sigui la interpretació, més enllà dels grans Estats és un concepte aplicable a un petit país com el nostre?
Aquests dies estem veient un proactiu president del Govern espanyol viatjant per la Xina i negociant al més alt nivell fins a assolir el compromís d’una important inversió xinesa a Espanya de 906 milions d’euros per part d’Enivision, amb l’objectiu de construir el primer parc industrial d’hidrogen verd i tecnologies net zero d’Europa. En contrapartida, el Govern espanyol s’ha compromès a mediar davant la UE per reconduir tensions preexistents provocades per la imposició d’aranzels als vehicles elèctrics xinesos i altres productes procedents de dit país i amb destí a Europa. Doncs bé, això és un exemple de diplomàcia econòmica que, a més, si es compleix la promesa xinesa, la qual cosa no està clara del tot, dit projecte pot generar més de 1.000 nous llocs de treball a Espanya, entre altres èxits.
És clar, aquest és l’exemple d’un gran país com Espanya amb una de les economies més fortes de la UE, malgrat totes les mancances, que també hi són. Però, i un petit Estat com Andorra? Quina diplomàcia econòmica pot desenvolupar per ajudar a fer créixer la nostra economia?
Perquè DE trobades internacionals al més alt nivell n’hi ha! Recentment, hem vist una trobada oficial entre els màxims mandataris d’Andorra i Eslovènia, en què el nostre país ha explicat els avenços d’Andorra en l’Acord amb la UE i ha agraït el suport d’aquest país durant els darrers nou anys de negociació. Ambdós mandataris s’han compromès a col·laborar en matèria econòmica, turística i esportiva, així com en l’àmbit de la digitalització i la intel·ligència artificial, reforçant l’acord signat el 2022 entre Andorra Recerca i Innovació i l’IRCAI eslovè. A més, s’han compromès igualment a iniciar la negociació d’un conveni per evitar la doble imposició. En fi, això també és diplomàcia no sé si econòmica o no, però diplomàcia indubtablement.
Ara bé, observem una particularitat que ens va caracteritzant des de fa anys: aquí no hi ha projectes concrets per activar que es puguin quantificar econòmicament en forma d’inversió o de creació de llocs de treball. Aquí es demostra que encara no hem assolit el paper de país estratègic – no sé ni tan sols si algú al país s’ho ha plantejat –, sinó que de moment ens toca el paper de ‘país petit’ i de ‘país amb un posicionament internacional en construcció’. Per tant, continuem ‘picant pedra’ fins que algun dia aparegui alguna iniciativa internacional que proposi una inversió d’autèntic valor afegit, el que tant anhelem – o potser no tant, segons de qui es tracti – una ‘inversió exterior qualificada’.
Però què podem fer per passar d’una ‘diplomàcia formal’ o ‘política’ a una ‘diplomàcia econòmica’ de debò?
Fa unes setmanes, ens exclamàvem en un altre article del perquè havíem perdut l’adjudicació dels mundials d’esquí del 2029 i 2031 davant de noruecs i italians. I això que a nivell de diplomàcia esportiva ens creiem millor posicionats del que al final es va demostrar!
Queda clar que traient pit amb el tema de l’Acord d’associació amb la UE podem fer ‘amics’ com Eslovènia, però perquè aquesta diplomàcia aporti resultats pràctics cal alguna cosa més, i és en aquesta assignatura en la qual ens hem de reforçar!
Analitzant un recent estudi del prestigiós Institut Elcano, qui fa un estudi comparatiu a escala internacional de la diplomàcia econòmica – del que ben segur en parlarem en altres ocasions -, posa de relleu amb molt d’èmfasi l’esforç que han fet alguns països en reforçar la seva ‘marca país’ com a element diferenciador de cara a potenciar la projecció econòmica internacional. Parlem de països com França, Itàlia, Corea o Brasil, els quals han posat en valor aspectes com les noves tecnologies en combinació amb particularitats culturals com la gastronomia o la llengua.
Hem vist com recentment se’ns ha informat com el laboratori Grifols o l’Institut Cugat de medicina han descartat Andorra per diferents raons, amb una diferent concepció local dels projectes, però aquí no arriba ‘ningú’ de pes per bolcar no només diners, sinó coneixement, prosperitat i estabilitat. I perquè no dir-ho, una millora del poder adquisitiu de la nostra ciutadania.
Què hem de fer per ser capaços d’atreure inversió exterior qualificada? De moment, això sí, ens dediquem a combatre la inversió exterior, sigui qualificada o especulativa, doncs ha esdevingut el gran enemic a batre. En pro del teòric ‘benestar de la nostra ciutadania’, hem anunciat el naixement de l’Òmnibus i totes les seves receptes màgiques per fer aflorar milers de pisos ja construïts, per fer el país més sostenible i per protegir-nos d’una ‘invasió exterior’ que, per cert, no ens ha envaït mai encara i que al pas que anem tardarà molt de temps en fer-ho, per desgràcia de tots!
Ho sento, però com ja he dit altres cops és perfectament compatible una estratègia global de país per resoldre d’una forma coordinada i ràpida el problema de l’habitatge, el qual afecta a una part important de la ciutadania, amb el reforç de la nostra economia productiva promovent el creixement a partir de l’atracció d’inversió exterior com ho fan tots els països grans del món, i no tan grans!
Per això cal desenvolupar el que no hem fet mai i que ja és hora que desenvolupem: la diplomàcia econòmica d’Andorra. Aquesta hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles des de l’educació secundària fins als màsters universitaris de postgrau. No m’estendré aquí a explicar res més al respecte. Em conformo que quedi un missatge molt simple, consistent en el fet que la ciutadania del país té dret a saber que els seus problemes tenen solució i que cal que els nostres governants canviïn la seva forma de governar usant els mecanismes més útils i pràctics a la recerca dels millors resultats per a tothom!
