Com valora aquest primer any de mandat i els objectius que s’havia fixat inicialment?
El balanç és positiu en el sentit que hem estat actius. És cert que podríem haver estat encara més actius, però tenint en compte que és el primer any, i els canvis que hem introduït, estem satisfets. Ens havíem marcat uns objectius clars pel que fa a transformacions dins de la institució, l’actualització de processos i l’apropament a la ciutadania, i en aquest sentit, la feina s’ha fet. Tot i que la realitat social que ha resultat potser no reflecteix del tot allò que ens hauria agradat, considerem que hem complert amb la nostra tasca.
Quins són els principis i línies d’actuació que guien actualment la tasca de la institució?
Des de la institució, crec que hem de continuar amb aquesta línia de treball sòlid, objectiu i neutral. Cal consolidar-la i, sobretot, continuar allò que ens marca el mandat legal establert per la llei: estar atents a possibles vulneracions de drets fonamentals, vetllar per la protecció dels infants i de les persones amb discapacitat, i fer el seguiment de les convencions internacionals en matèria de drets humans.
Quins col·lectius han centrat principalment les actuacions del Raonador durant aquest darrer any?
Els infants han estat una part important de la nostra tasca. També les persones amb discapacitat, incloses les que es troben al centre penitenciari, i altres col·lectius, com els assegurats a la CASS. De fet, hem dut a terme actuacions d’ofici i hem emès recomanacions que, en la seva majoria, han estat molt ben rebudes per part de les direccions implicades, i la valoració ha estat molt positiva.
Hem registrat un augment molt significatiu de consultes, especialment relacionades amb temes d’immigració, amb casos que afecten menors i també persones amb discapacitat, àmbits en què fins ara pràcticament no havíem rebut demandes. A més, hem detectat com a novetat l’arribada de casos vinculats a la violència de gènere, amb persones que han vingut a demanar ajuda, incloent-hi situacions d’agressions sexuals.
Quin és el perfil més habitual de les persones que s’adrecen a la institució?
El perfil majoritari és de persones andorranes, principalment en una etapa de maduresa. Parlem, aproximadament, d'una franja d’edat compresa entre els 35 i els 45 anys.
L’arribada de població estrangera ha tingut impacte en el tipus de consultes que rebeu?
Sí, especialment hem atès persones que venen d’altres països a la recerca d’un futur millor. Hem rebut consultes de tot tipus: algunes de caràcter informatiu, de persones que no saben ben bé com funciona algun procediment i venen a demanar orientació, i d’altres relacionades amb dificultats específiques, com ara problemes amb el reagrupament familiar.
Entenc que el servei del Raonador del Ciutadà no està limitat només a residents al país.
No, el Raonador del Ciutadà està obert a tothom. De fet, rebem consultes de fora d’Andorra, per exemple, de ciutadans espanyols o francesos que resideixen a França i que, d’una manera o altra, tenen algun problema relacionat amb el país —sigui perquè tenen un pis aquí o perquè no poden localitzar una persona. És un servei gratuït i accessible per a tothom, independentment de la nacionalitat o del lloc de residència. Els menors d’edat també poden adreçar-s’hi, sempre que tinguin 12 anys o més.
Com s’està treballant des de la institució per apropar-se als infants i al públic més jove?
Una de les primeres accions que vam emprendre va ser intentar activar les xarxes socials per arribar al públic més jove. Sincerament, crec que no ha estat la via més efectiva, ja que no hem aconseguit un accés directe significatiu. Posteriorment, vam impulsar una actuació més dirigida a aquest col·lectiu, com ara l’organització d’un concurs literari sobre drets humans, que, tot i ser la primera edició, va comptar amb una participació notable. Aquesta iniciativa es va complementar amb una conferència d’un catedràtic universitari al Consell General.
Ara, en les pròximes dues o tres setmanes, posarem en marxa uns tallers adreçats a menors d’entre 7 i 12 anys, amb l’objectiu de promoure els drets humans i donar a conèixer la institució. Aquesta acció es fa gràcies a la col·laboració amb el Ministeri d’Educació. Esperem dur a terme una prova pilot a finals d’aquest mes per testar el material preparat i, a partir del curs 2025-2026, estendre-ho a totes les escoles durant tot l’any.
S'ha parlat molt durant els darrers dies sobre els infants en situació administrativa irregular.
Crec que, pel que fa a l’escolarització, no hi ha cap mena de problema. Aquest col·lectiu obté un número d’identificació administrativa i pot accedir al sistema educatiu amb normalitat. Ens consta, tant per part de les escoles com del Ministeri d’Educació, que són atesos adequadament, i, de fet, cap família s’ha adreçat a nosaltres per denunciar dificultats en aquest àmbit. El problema principal que sí que hem detectat és l’accés a la sanitat pública i a l’oci. Per exemple, una cosa tan senzilla com participar en torneigs de futbol o en activitats extraescolars del país no és possible si no estan degudament regularitzats.
Els drets reconeguts legalment s’estan podent exercir de manera efectiva en la pràctica?
Sí, el que falta és l’exercici efectiu d’aquests drets. Almenys, això és el que ens traslladen les persones afectades. Una altra qüestió és si l’administració estableix els mecanismes adequats perquè aquests drets es puguin exercir de manera real i efectiva.
Com afecta l’enduriment de les polítiques migratòries al dret de reagrupament familiar?
La casuística és molt variada, i darrere de cada cas hi ha històries humanes increïbles i molt diverses. El punt d’inflexió arriba quan el Govern decideix endurir les polítiques públiques d’immigració. En aquest context, el reagrupament familiar passa a exigir un llindar econòmic determinat per poder reagrupar els menors. És en aquest punt on moltes famílies queden despenjades del sistema.
Fins a quin punt una possible adhesió a Europa minvaria la situació?
Ho desconec completament. No li puc respondre amb solidesa i, per tant, no m’atreveixo a fer cap afirmació al respecte.
Però aquesta situació deu afectar els infants del país.
Això afecta en la mesura que Andorra ha signat la Convenció sobre els Drets de l’Infant, i aquesta convenció reconeix el dret i l’exercici efectiu de l’accés a l’oci, a la sanitat pública i, com a mínim, a les mateixes condicions que tenen la resta de nens del país.
I quines mesures es proposa des del reglament per solucionar?
En primer lloc, els infants que es troben al país han de poder accedir efectivament als drets que els reconeix la Convenció sobre els Drets de l’Infant. Aquests drets no només estan reconeguts per la convenció internacional, sinó també per la Llei qualificada dels drets dels infants i adolescents. Per tant, tant la normativa interna com la supranacional estableixen aquest marc de protecció.
El reagrupament familiar compta amb diverses casuístiques, si no vaig errada.
Sempre ens trobem amb el llindar econòmic. És el requisit de disposar d’uns ingressos determinats per poder tramitar el reagrupament familiar. Aquesta dificultat s’ha traslladat tant al Govern com al Consell General, i a l’informe del 2024 ho exposem d’una manera que considero bastant objectiva. Deixem clar que la nostra funció no és fer polítiques públiques d’immigració, però sí que informem que hi ha un col·lectiu de nens i nenes que es troben en aquesta situació i que no poden exercir plenament els seus drets.
Ha traslladat alguna mena de proposta a l'Executiu?
Nosaltres no hem fet cap proposta concreta pel que fa al reagrupament. El que ens pertoca, com a institució, és traslladar tant a l’Executiu com al legislatiu la necessitat que es garanteixi l’exercici efectiu d’aquests drets.
Entrant en detall sobre els infants amb discapacitats, com valora la coordinació entre el sistema educatiu ordinari i l'atenció especialitzada?
Des del nostre punt de vista, si parlem d’educació, entenem que ha de ser el Ministeri d’Educació qui proporcioni les mesures de suport. El fet que existeixi una altra estructura, com és la fundació, dins de l’escola, ha generat en alguns casos mancances o descoordinació, segons algunes queixes que hem rebut. D’acord amb el que estableix la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, considerem que seria més lògic i coherent que l’educació s’impartís directament des del Ministeri i que els suports es gestionessin també des d’aquesta via, no des d’una entitat externa com la fundació. Això no vol dir que la fundació ho faci malament ni que els professionals no siguin vàlids. Entenem que hi ha un bagatge històric i que, en el seu moment, la Fundació Privada Nostra Senyora de Meritxell i l’Escola Meritxell van jugar un paper rellevant. Ara bé, creiem que cal avançar cap a un model educatiu plenament inclusiu.
Passem al següent punt clau dels darrers dies: el centre penitenciari de la Comella.
El sistema penitenciari andorrà és molt sever, i això fa que les persones passin moltes hores tancades a la cel·la, que hagin de fer els àpats a dins, i que hi hagi molt poques oportunitats de dur a terme activitats a l’exterior. Tot plegat dificulta seriosament el treball de reinserció i el procés de retorn a la societat.
En el seu informe expressa que ha pogut parlar amb diversos interns del centre.
No m’atreviria a dir que hem pujat cada setmana del 2024, però si no ha estat cada setmana, ha estat cada dues. En alguns casos hem anat perquè els mateixos interns han sol·licitat reunir-se amb nosaltres —sol·licituds que ens han estat traslladades des de la direcció—, i en d’altres, hem estat nosaltres qui hem pres la iniciativa per demanar informació. És un dossier que tenim bastant treballat.
S'ha pogut corroborar, doncs, que les condicions són millorables.
Evidentment, tot és millorable, però en aquest cas ho és de manera significativa.
Té coneixement que les hores d'aïllament són prolongades i que alguns fan ús de medicaments per tal de poder suportar-ho?
Sí, és una constatació que vam fer a mesura que anàvem visitant interns. Ens vam anar adonant de la situació progressivament, però després vam voler demanar directament a la direcció quantes persones estaven prenent medicació i quin tipus de tractament rebien. La mateixa direcció ens va facilitar aquestes dades. A més, ens vam entrevistar amb el cap de psiquiatria, el doctor Mur, que és l’encarregat de visitar les instal·lacions i atendre els interns. Ell mateix ens ho va corroborar.
Imagino que també s'haurà reunit amb la part directiva de la Comella.
Sí, ens hem reunit amb la ministra i amb el secretari d’Estat, i també hem fet una visita conjunta. Des de la institució, sempre estem oberts a col·laborar i a ajudar en tot allò que estigui al nostre abast.
Quines reformes proposa per adaptar aquest sistema?
Crec que el sistema hauria de ser molt més humanitzador, molt més centrat en la persona, i hauria de complir dues premisses fonamentals. La primera és, evidentment, el compliment del càstig, perquè hi ha un motiu pel qual aquestes persones es troben en situació de privació de llibertat. Però, sobretot, cal que les mesures serveixin per a la seva reinserció i rehabilitació. Tothom es pot equivocar, tothom pot cometre un error, i això no hauria de marcar una vida per sempre.
Com definiria el rol de la Comella dins la idiosincràsia del país?
La presó exerceix una funció de contenció i de càstig pur i dur. A més, entrar a la Comella és una experiència que resulta fortament estigmatitzadora. Hi ha persones que, un cop han complert la condemna, no poden obrir comptes bancaris o tenen dificultats per accedir a llocs de treball.
No podem deixar de banda la qüestió de l'habitatge, un altre dels punts cabdals de l'actualitat.
No em sento prou autoritzat per parlar d’aquest tema, no pas perquè ningú m’ho hagi indicat, sinó perquè no en conec els detalls amb prou profunditat. Amb l’aplicació de les pròrrogues dels lloguers, sí que vam detectar una davallada molt dràstica de consultes i peticions. Pel que fa a les noves mesures, com les que es recullen sota el nom de Llei Òmnibus, no puc fer-ne una valoració, ja que és un tema que només hem tractat de manera molt tangencial.
Llavors, des de les competències que té com a Raonador, en quina línia s'han mogut les demandes traslladades?
Crec que hem tractat una quarantena de casos, aproximadament. Al nostre informe hi consten detalladament. Hi ha hagut de tot: des de consultes molt bàsiques fins a situacions més complexes, com ara famílies a les quals se’ls acaba el contracte de lloguer i no saben què poden fer, o si se’ls aplica o no la pròrroga. La casuística és molt variada.
I s'ha pogut donar alguna mena de resposta o suport?
Sí, hem pogut donar resposta, tot i que és important remarcar que és la nostra resposta. Això no vol dir que sigui la millor ni la més encertada. Cal tenir en compte que, quan es tracta de conflictes entre propietat i llogater, el Raonador no té competències per intervenir entre parts privades. A vegades ens agradaria poder mediar, però la llei no ens ho permet. En qualsevol cas, com a mínim els hem escoltat i orientat, que és el mínim que podem fer.
El que podria considerar-se purament la seva feina, doncs.
Sí, ens hem dedicat sobretot a l’orientació i l’assessorament, i ho hem fet en molts casos. També cal tenir en compte que ara disposem d’un Institut Nacional de l’Habitatge que ja està plenament operatiu, amb recursos i amb professionals al capdavant que hi treballen activament. Per aquest motiu, en algunes situacions prefereixo redirigir les persones cap a aquest organisme, ja que són ells qui tracten l’habitatge cada dia i tenen més contacte directe amb ambdues parts, tant la propietat com els llogaters.
Els principals contextos que interfereixen en aquestes demandes tenen més a veure en un context internacional o nacional?
Crec que és una situació a mitges. Per exemple, rebem moltes demandes —i amb un volum considerable— de ciutadans andorrans o de residents de fa molts anys que ens traslladen que no arriben a final de mes. Ens expressen l’angoixa, la inquietud, la frustració i, fins i tot, certa ràbia. Aquesta situació crec que està bastant relacionada amb el context internacional actual, marcat per una polarització creixent: una divisió clara entre qui pot i qui no pot, i per l’aprimament de la classe mitjana. Veiem persones que, tot i tenir una o dues feines, no poden cobrir les despeses bàsiques. Aquesta és una consulta habitual, però també un perfil de demanda molt recurrent.
Per anar acabant, quina relació té actualment el Raonador del Ciutadà amb les diverses administracions públiques?
La relació és cordial i molt col·laboradora. La veritat és que, al contrari del que es podria pensar, hem tingut molt bona entesa amb la majoria dels ministeris i administracions. Allà on ens hem adreçat, hem obtingut resposta, i això, d’entrada, ja ho valorem molt positivament. És cert que en algun moment hem tingut un petit entrebanc amb el Ministeri d’Afers Socials, perquè semblava que no arribaven els nostres correus, però aquest problema ja està resolt. Crec que el reglament està pensat per ajudar i també per donar suport en tot allò que puguem. Quan fem una petició o una demanda d’informació a una administració o a una entitat, s’hauria d’entendre com una oportunitat per preguntar-se: “Què podem millorar en aquest àmbit?”.
No podem obviar les darreres informacions sorgides sobre l'increment salarial per al pròxim nom que ocuparà el càrrec del Raonador.
Jo hi puc dir poca cosa, perquè, al cap i a la fi, la Junta de Presidents forma part del Consell General. El Consell General, com ja sabeu, està integrat per representants escollits pel poble i, per tant, representa la sobirania popular. Les seves decisions, incloses les referents a les escales salarials, responen a la voluntat del poble. No em correspon entrar-hi ni valorar-les. Jo soc un servidor públic, i poca cosa més puc afegir.
En perspectiva de futur, quines són les prioritats dels pròxims anys?
Les nostres prioritats han de venir marcades per la llei, que estableix com a eixos principals la infància, les persones amb discapacitat i, en general, la protecció dels drets humans i dels drets fonamentals reconeguts per la Constitució. Per exemple, aquest any hem posat una atenció especial en l’escletxa digital, especialment pel que fa a les dificultats que poden patir les persones grans en aquest àmbit.
