Dmitry i Anastasia Pinchuk, Taras Gusarov i Nikita Zimin

Nikita: L'organització aquí sempre ha estat excel•lent. Tot el que realitza el director artístic de l'Andorra Sax Fest, Efrem Roca, un saxofonista andorrà, destaca per la seva qualitat, facilitat i amabilitat. En referència al nivell, em voldria centrar en dos aspectes: el nivell general dels músics i el paper específic de l'escola russa. Ambdós aspectes estan experimentant un creixement, i aquest és un procés inevitable.
Dmitry: Participar a l'Andorra Sax Fest és per a nosaltres com un ritual i representa l'objectiu més important de l'any. És també un camí d'evolució.
Anastasia: Aquest és el nostre principal enfocament.
Nikita: Anteriorment, vaig representar Rússia de manera individual, com a membre del jurat i professor de classes. Ara, Rússia està present en els quatre grups d'edat, començant pels músics més joves, de 8 a 10 anys. També hem tingut una actuació del nostre quartet, un concert del guanyador del concurs de grups sèniors de l'any passat, Dmitry Pinchuk, i un concert de la guanyadora del grup júnior, Sofia Petrash. Per a l'escola russa, aquesta és una gran oportunitat per ser presentada davant la comunitat mundial del saxòfon.

Nikita: Set anys després, no tinc molt a afegir. Només voldria ressaltar que el nivell dels músics ha millorat en general. El concurs se centra principalment en la música. L'aspecte tècnic és un element que considerem natural. Avaluem no només la puresa de l'execució, sinó també la seva qualitat. El món espiritual interior de cada intèrpret és fonamental per a nosaltres.

Nikita: El món és global, però la identitat de cada escola continua sent present. Així doncs, no es tracta només d'una competència entre personalitats, sinó també d'una confrontació i exhibició de diverses escoles.
Taras: Gràcies a la brillantor de l'escola russa, els europeus troben inspiració en la nostra manera d'interpretar la música.
El festival va començar amb una actuació del quartet barceloní KEBYART. Sempre resulta fascinant escoltar músics d'Europa, no tant per comparar, sinó per analitzar la seva manera d'interpretar la música. Ens va sorprendre la delicadesa de la seva interpretació, així com la seva precisió en l'entonació i el ritme.
Abans d'aquest primer viatge a Andorra, mai havia tingut l'oportunitat d'escoltar saxofonistes espanyols en directe. Aquest quartet dels músics no eren concursants reconeguts, sinó intèrprets molt competents. El públic va connectar amb la seva música original, que incloïa composicions modernes complexes que nosaltres, per exemple, no solem interpretar. Som més afins als clàssics russos i soviètics. No obstant això, aquí vam gaudir d'actuacions extraordinàries de música contemporània, que van ser ben rebudes pel públic.

Nikita: El nostre quartet és relativament nou i està format per músics amb experiència. Tots nosaltres hem tingut concerts en solitari i hem aconseguit èxits personals de gran rellevància internacional. Les nostres ambicions individuals no ens van permetre formar un quartet immediatament, però finalment vam decidir fer-ho. Sembla que funciona... Pel que fa a l'escena europea, abans de tocar a Andorra, només havíem actuat a Roma. Per tant, per a nosaltres, això representa una mena de debut.

Nikita: La resposta és senzilla. Hi ha música de qualitat i música de poca qualitat, tant en el gènere modern com en el clàssic. Per exemple, les obres de Jean-Philippe Rameau que interpretem incorporen diversos estils: barroc, elements de música rock i fins i tot rap. Aquesta música és fascinant. Ens presentem amb vestits de concert i panderetes als peus, afegint un element d'espectacle que inclou dansa i gestos. Aquesta és una interpretació de la música antiga, però des d'una perspectiva inusual. No ho consideraria simplement entreteniment, però estem buscant maneres de connectar amb diferents públics: tant amb els joves com amb la generació més gran, que està acostumada a la música clàssica.
Taras: La música clàssica antiga, que no és de qualitat, ha quedat oblidada i no ha arribat fins als nostres dies. En canvi, la música moderna, que tampoc és bona, continua sent interpretada. A la gent li agrada la música tradicional, però amb un enfocament totalment diferent. No busquen simplement una orquestra o "un altre quartet" que surti a l'escenari, col•loqui unes notes davant seu i comenci a tocar. No obstant això, si es tracta de músics que interpreten Stravinski, Glinka i Xostakóvitx com a quartet per primera vegada, el públic ho valorarà. És com un logotip conegut en un model de cotxe totalment nou. No cal reinventar la roda en el món de la música; només cal saber com sorprendre.

Taras: M'apassiona la música simfònica i la música barroca tradicional. Sovint utilitzem obres simfòniques de Glinka, Stravinski i Txaikovski.
Anastasia: A mi també m'agrada molt la música simfònica. Recentment he estat escoltant molt Rakhmàninov. He escoltat totes les seves simfonies, i la meva preferida és la segona.

Taras: Sap què és la genialitat? Es tracta d'imaginació, intuïció, agudesa visual i velocitat d'execució. Si un intèrpret posseeix totes aquestes qualitats, és un geni. Hi ha pocs genis així: Mikhail Pletnev, Maxim Vengerov, Grigory Sokolov...
Nikita: La velocitat i el tempo són instruments d'expressió musical. "El vol del borinot" és una peça on el tempo té un paper fonamental. Aquí ha d'haver un element d'entreteniment, fins i tot un toc de circ, sempre que no contradigui la idea musical. La velocitat és important, però sense perdre la facilitat i la interacció entre nosaltres. En general, "El vol del borinot" no és la nostra obra més destacada.

Nikita: El saxòfon és un instrument que requereix un esforç físic considerable. Implica l'ús de tot el cos, des dels talons fins al cap. Si la càrrega no es distribueix adequadament des de la infància, tocar pot resultar perjudicial per a la salut. Tota activitat professional comporta certs costos. Per això, una nova disciplina tan adaptativa com el ioga o el fitness per a músics, que ajuda a eliminar la tensió estàtica que es genera quan estem drets tocant, és molt important.

Nikita: Sens dubte. La funció principal d'un professor és motivar els alumnes a aprendre mitjançant la inspiració. Si un nen sent una passió interna i expressa "Vull tocar", això és el més rellevant. Aquest impuls interior és el que revela el talent i la motivació. El professor, per tant, només ha de guiar, estimular i ajudar en el seu desenvolupament.

Dmitry: L'escenari pot intimidar a moltes persones, especialment quan arriben a l'edat adulta. En canvi, aquells que comencen des de petits solen no sentir una por intensa envers l'escena. És cert que l'emoció sempre hi és, però intento canalitzar-la cap a la música. Abans de la meva última actuació aqui, em va ser molt útil escoltar la peça que havia de tocar amb l'orquestra a través d'uns auriculars. I, per descomptat, com més bé coneguis la peça, més confiança tindràs a l'escenari.
Nikita: No té sentit lluitar contra la por. Cada persona reacciona de manera diferent a aquesta sensació negativa. Cal acceptar-la i fer-se amic d'ella. Quan estudiava al Conservatori de París, teníem un curs anomenat “Preparació física i mental”. Allí vam aprendre tècniques de respiració i vam realitzar entrenaments mentals que ens ajudaven a neutralitzar la por.
Taras: Un pianista va expressar el següent: Quan pujo a l'escenari, sé que he de tocar i que tinc moltes tasques per davant. Començo a treballar en aquestes tasques, m'hi submergeixo completament i em distrec de les emocions. Per tant, no hi ha temps per a això.
Anastasia: Respirar correctament i ser conscient del que em passa en aquest moment m'ajuden. Això em permet no deixar-me portar per les emocions i gaudir del moment. Cal permetre's sentir por, i així tot es fa més fàcil.