A Andorra, la moda sovint sembla caminar per un fil molt fi entre l’elegància clàssica i una rigidesa estètica que pot fregar l’avorriment. Certs sectors de la societat— especialment les generacions més grans o aquells amb una mentalitat més tradicionalista— perpetuen una idea de “bona presència” ancorada en els cànons més previsibles: colors neutres, peces discretes, formes convencionals. I això, en un món que avança cap a la llibertat d’expressió i la celebració de la diversitat, pot ser vist com un fre més que una virtut.
Aquest conservadorisme no és només una qüestió d’estil, sinó també d’actitud: una por latent al “què diran”, una necessitat d’encabir-se en un patró ja establert. Es vesteix per agradar als altres, per no desentonar, més que no pas per expressar-se. I això redueix la moda a una mena de disfressa social, en què l’autenticitat queda amagada darrere d’un abric ben planxat.
És curiós, perquè aquest excés de prudència contrasta amb l’entorn: un país envoltat de natura salvatge, muntanyes poderoses, i una gran afluència de visitants d’arreu del món. La pregunta és inevitable: ON ÉS LA VALENTIA ESTÈTICA QUE REFLECTEIXI TOT AQUEST ESPERIT LLIURE?
Potser ha arribat l’hora de deixar enrere la POR de desentonar. Perquè la moda, el cap i a la fi, és també un espai per rebel·lar-se—amb estil, sí— però també amb personalitat.
La meva versió és contundent i crítica, la moda m’agrada, però no pas pel que el sistema vol vendre’ns. M’agrada la moda com a acte de rebel·lia, com a expressió d’identitat pròpia i com a eina de creativitat que escapa de les tendències buides.
El conservadorisme estètic a Andorra és un mirall d’una societat que, sovint, té més por al canvi que ganes d’evolucionar. Es vesteix per no molestar, per no cridar l’atenció, per passar desapercebut. Però aquesta discreció — que alguns anomenen elegància— també pot ser una forma subtil d’autocensura.
Aquest estil tan repetitiu, tan “segur”, és el reflex d’un pensament que penalitza l’expressió individual i premia la conformitat. És un crit silenciós que diu: “No siguis diferent. No t’arrisquis”. I això, en ple segle XXI, no només és limitant: és estèril. Quan la roba esdevé una armadura per protegir-se del judici aliè, la moda deixa de ser art i es converteix en uniforme.
Andorra té potencial per ser un bressol d’estils diversos, trencadors i propis. Però per això cal deixar enrere la por de ser vist, de ser jutjat, o simplement… De ser un mateix.
