En el cas que una persona acusada d’un delicte contra la llibertat sexual tingui un diagnòstic de trastorn mental, queda ingressada a l’hospital o es realitza una valoració amb les autoritats competents per determinar si ha d'estar al centre hospitalari o al centre penitenciari de la Comella?
R.P.: En principi, si una persona està acusada d'un assetjament o d'un abús sexual, qui decideix on ha d'estar sempre és el batlle. Normalment amb això, si no és una decisió mèdica, és una decisió judicial. El batlle és qui decideix qui l'ha de jutjar i ha de pensar quin tipus de pena li cau, depenent de si és imputable o no imputable. Llavors, el que normalment passa és que si té un trastorn mental, sí que ens el poden portar, nosaltres valorem, normalment des d'urgències. Aquí valorem si li cal un tractament o no, o si li calen unes visites de seguiment o només una atenció més específica. Tanmateix, al centre penitenciari hi ha un psicòleg i un psiquiatre que visita i fa el seguiment, però normalment ho decideix el batlle. Encara que una persona acusada d'un delicte tingui un trastorn mental, normalment també tenen allà la seva atenció i es tracta directament al centre.
S’han registrat casos d’abús dins la unitat de salut mental?
R.P.: Sí, va ser al novembre. En realitat en tenim molt pocs, no n'hem tingut cap tot el temps que fa que estic aquí. Només aquest que comentem, que va ser un cas d'un pacient que estava ingressat per un trastorn mental greu i que ell va fer un petó sense consentiment amb una noia que teníem ingressada amb un retall mental lleu. Va ser aquesta la situació. No dormen junts. Les habitacions no són mixtes. Les habitacions són d'homes. Però conviuen a les zones comunes que tenim.
En cas que es produeixi un abús, quin protocol d’actuació implementa el SAAS?
R.P.: En el cas que hi ha una conducta així, el que hem de fer és normalment avisar els responsables, s'ha d'avisar a coordinació d'infermeria, s'ha d'avisar a direcció de l'hospital i es fa una denúncia per part de l'hospital cap a aquesta persona. En aquest cas també es va separar a la persona que va abusar. El problema és que, com que no se'ns havia produït mai la situació, ens vam trobar amb la situació de què fem amb aquesta persona, com la separem de la víctima.
Aquesta persona vam aconseguir separar-la de certa manera a l'antiga zona infantil que té una porta i que estava distanciada de la resta de plantes. Aquest noi, com encara havia de mantenir l'ingrés uns dies més, el vam separar de la resta de la planta. Va quedar sol, ell, i llavors la denúncia es va dur a terme. Es va aconseguir els familiars, perquè la noia, tot i tenir un retard mental, no està incapacitada. Havia de ser ella, la que anés a denunciar. I va costar una mica acompanyar el procés i llavors va anar amb els pares i van denunciar també la situació.
Ara que comenta que no se n'havia donat mai aquest cas. Serà aquest el procediment a seguir, en cas que es torni a produir un altre cas?
R.P.: El protocol és el mateix que es pot fer a urgències o que es pot fer davant de qualsevol sospita d'abús o de violència. Normalment tenim un codi i ho fem servir. En aquest cas, com que estava ingressat, va ser una mica més ràpid tot, perquè vam poder fer-ho immediatament, però el codi és el mateix que quan tu coneixes, ets testimoni, t'expliquen una situació de violència o t'arregles en una persona amb una situació de violència.
Quin és el procediment establert pel SAAS tant per a l’atenció a les víctimes com per a la gestió de l’agressor?
I.R.: Des del 2018 hi ha un protocol i una via que va sorgir des del Ministeri que és el protocol de la violència de gènere i violència domèstica. Això es va emmarcar en el que es diu el Codi Lila. Aquest com a tal equival a la violència de gènere, o sigui, el maltractament de la dona pel fet de ser dona, que dista una mica de la violència domèstica. Al final la violència domèstica és com la violència intrafamiliar que són diferents persones de la mateixa família on un pot agredir sobre l'altre, però no té per què ser un Codi Lila sempre. Llavors, en qualsevol dels dos casos, sigui Codi Lila o ja sigui violència domèstica, el que es fa és seguir el mateix protocol amb el pacient que ve a urgències o a planta. El que passa és que el que ve a urgències està una mica més extens perquè el pacient arriba al servei, es fa el triatge com a qualsevol altre pacient, el que passa és que pel fet que ja es denoti que és un Codi Lila es tracta d'una manera més sensible i es fan poques qüestions inicials, el pacient, sigui lleu o sigui greu, passa dintre d'un box i s'intenta que sempre sigui el mateix equip assistencial; entrant les mínimes vegades possibles per no preguntar diverses vegades el mateix, se li fa l'exploració que li pertoca i llavors s'avisa sempre a la policia, independentment que la víctima vulgui posar denúncia o no la vulgui posar. Això també se l'informa a la víctima, s'avisa a les autoritats i es confirma que estem davant d'un Codi Lila i l'única cosa és que nosaltres separem entre agressió sexual i agressió no sexual.
Quina és la diferenciació que feu?
Si hi ha una agressió sexual, en aquesta visita també hi ha el ginecòleg, que és el que s'encarrega de fer una exploració més exhaustiva, i també hi ha el forense, que és el que recull les mostres que després s'haurà de processar per veure si hi ha hagut una temptativa de violació o si s'ha consumat una violació o qualsevol mena d'abús. En la resta de casos que no són de maltractament sexual, de caràcter sexual, el que es fa és que s'avisa a la policia i és el cos policial el que valora si ens cal o no el forense, perquè el forense l'únic que farà en aquell moment és una valoració de les lesions o si són contusions o ferides. Nosaltres fem els nostres informes i a partir d'aquí ja es determina en què queda, si es denuncia o no. El fet que, com et deia abans, per molt que la pacient no vulgui denunciar, la policia en té constància perquè se'ls avisa sempre i ja s'avisa a la víctima que, si no denuncia, ningú l'obligarà, però això quedarà en un expedient per si després a posteriori es vol recuperar aquesta informació. En tot aquest context té un paper molt important la treballadora social, que tenim a l'hospital que està des del matí fins a les quatre de la tarda i, si no, les treballadores socials de ministeri que també estan de guàrdia. Amb elles es contacta sempre.
Quins tipus d'informes es generen amb l'activació del protocol?
En qualsevol Codi Lila es genera, a part de l'informe d'urgències, l'informe de lesions, que és diferent, també es genera un informe que va cap al Ministeri d'Afers Socials perquè hi hagi constància que hi ha hagut un Codi Lila: una violència de gènere, i es posen en contacte també amb la víctima i així ho tenen tipificat. És veritat que en els casos que no són tan flagrants com podria ser una violació o com podria ser els casos més senzills, com si diguessin, a vegades això de fer tants informes i que la policia en tingui coneixença, així com la treballadora social i tots els professionals implicats, l'informe del ministeri el que fa és que no perdis a ningú pel camí perquè moltes vegades aquestes pacients, sigui per la pressió que tenen, el seu caire social, la problemàtica social que això comporta, etc., a vegades el que en un moment sembla que hagin de denunciar, a vegades després queden el tinter i no tenen moltes ganes de fer gestions. Per això ens va bé que hi hagi totes aquestes qüestions.
I en els casos dels menors?
En el cas dels menors és diferent. Qualsevol menor, que tenen l'edat de 18 anys, tot i que aquí a Andorra l'edat mèdica legal són els 16 anys -però aquí en aquests protocols que us diré són 18 anys- perquè no existeix un Codi Lila per un menor, és un altre protocol diferent, que és el Protocol d'Actuació Immediata, es diu un PAI, i és el que s'aplica, tot i que continua sent el mateix, és a dir, una noia de 17 anys no entra en protocol Codi Lila sinó que és un protocol PAI que també s'avisa a la policia i més o menys acaba sent el mateix.
La duració del protocol ve estipulat segons la causa
I.R.: La veritat és que quan arriba la pacient intentem iniciar l'atenció el més ràpid possible, el passem a dins d'un box i l'equip assistencial, que ha d'anar a visitar la pacient ja sap què és, sap si és una revisió sexual ràpid s'ha d'avisar al ginecòleg i en qualsevol dels casos sigui sexual o no s'ha d'avisar a la policia, i l'únic que ens pot trigar una mica més és el fet que ha de venir també el forense, si ha de venir el forense o no, és una cosa que intentem agilitzar que a vegades no estan al nostre abast perquè són cossos especials que també poden tenir altres tasques d'urgència, i com que depèn d'altres facultatius, intentem que sigui una cosa ràpida. Ara treballem a millorar el servei perquè ara hem aconseguit tenir un número d'urgència on inclús la pacient a vegades no cal que vingui aquí la treballadora social a personar-se aquí a l'hospital, sinó que amb una trucada telefònica ja podem acordar quan faran visites, quan faran seguiment o quines són les necessitats que té la víctima perquè pensem que hi ha vegades que hi ha pacients que necessiten un lloc per dormir, una casa, buscar una amiga o contactar o si tenen fills o hi ha qualsevol problema perquè aquí no hem d'oblidar que moltes vegades a l'edat d'una víctima hi ha uns menors, hi ha una vida, hi ha una feina, aquí la treballadora social té un treball, una feina molt important i això ho podem fer via telefònica moltes vegades.
En una entrevista amb aquest mitjà, la presidenta de Stop Violències va assenyalar que un dels problemes existents és la manca de professionals especialitzats en l’atenció a víctimes d’abusos sexuals. Des del SAAS, es realitza alguna formació específica per als sanitaris en aquest àmbit? Es duen a terme programes de formació contínua per millorar l’atenció a les víctimes?
R.P.: Nosaltres, com a servei de salut mental, rebem els casos i els atenem a tots, evidentment, amb la cadència que puguem i amb la urgència que ens deixi les possibilitats, però els rebem a tots i els atenem a tots.
Formació específica, per això, no tenim adults, no tenim cap psicòleg que tingui formació específica en agressió sexual. Però estem preparats per rebre'ls. El que fem és la part psicològica més especialitzada, la derivem al servei d'atenció a les víctimes de defensa de gènere, que allà tenen psicòlegs superpreparats en això, la part més psiquiàtrica potser la rebem aquí i la psicològica la fan allà, que fan un tractament més específic. Hem fet alguna cosa de formació continuada i estem pendents de fer més. Ens agradaria tenir més formació, evidentment, per tenir més possibilitat de tractar aquestes persones. I infantils sí, sí que tenen més, és una situació més complicada i han d'estar molt més formats per això. I no hi ha cap altre servei al país que ajudi aquests nens. Nosaltres sí que tenim diversos psicòlegs formats en això i ells fan una formació més continuada sobre el tema.
I.R.: L'altre nivell d'urgència és com que nosaltres veiem al pacient en un moment agut de la seva vida, que és quan li passa l'agressió, que pivotem molt la nostra feina amb el salut mental. Llavors ens encarreguem de la visió aguda del moment, d'actuar amb tot el cor, del fet que s'engegui la maquinària i el que sí que fem és que facilitem molt al pacient que l'endemà o en el moment, sobretot si és a la nit, o si no, el mateix dia ens podem posar en contacte amb el servei de salut mental i que ells puguin atendre el pacient i que es puguin atendre el més ràpid possible.
Nosaltres en l'àmbit d'urgència és veritat que no tenim tanta formació, però perquè en la nostra pràctica diària no ens cal que hàgim de tenir un bon pivot per poder derivar els pacients de manera correcta.
