La Ciutat d’Urgell i el Principat d’Andorra van mantenir, pràcticament, fins a començaments del segle XX, un comerç tradicional de productes locals i altres mercaderies «importades» per camins de bast, un comerç territorialment ben definit. Fins i tot, amb la nova duana espanyola ja en funcionament —des de finals del segle XIX— es mantenia aquest «Mercat Comú Urgellet-Andorra» en ple funcionament. A mesura que aquesta porció de país s’anava comunicant per carretera amb l’exterior, les duanes i els carrabiners anaven marcant uns límits a unes transaccions que havien estat totalment permeables. Sota l’imperi republicà, de la FAI i del primer franquisme, es va anar delimitant una clara frontera comercial on els administradors de duanes anaven assimilant, lentament, uns poders comparables als de les màximes autoritats veïnes del riu Valira.
A mesura que avança la segona meitat del segle XX desapareix, en bona part, la producció agrícola i ramadera andorrana i també desapareix la funció comercial que les botigues i el mercat de la Seu d’Urgell —amb algunes comptades excepcions—, tenien per a la clientela andorrana. D’altra banda, la gent de la Seu va a comprar a Andorra els articles amb més diferencial fiscal —només les empreses de restauració, que necessiten acreditar amb factura les seves compres, adquiriran a Espanya aquestes línies comercials (licors, whisky, tabacs…). Aquest esquema es pot dir que ha durat fins al dia d’avui.
Les botigues de la Seu coneixien perfectament la possibilitat d’utilització del «tax free», tràmit administratiu que desgravava l’IVA de les compres fetes pels residents andorrans particulars, ara bé, algunes complicacions burocràtiques o les comissions per part de les empreses que en feien l’operativa corresponent, van impedir-ne l’aplicació massiva. Va ser, doncs, quan, fruit de la implantació del centre comercial Mercadona a la Seu d’Urgell l’any 2015, la sistemàtica desgravació fiscal de l’IVA va atreure massivament clientela andorrana que, per aconseguir un bon descompte fiscal, ha de fer compres familiars importants. També s’ha d’assenyalar, durant els inicis del segle XXI, la pràctica desaparició a la Seu de la botiga generalista d’alimentació, no tant pel fenomen Mercadona com per la irrupció de supermercats pertanyents a diferents xarxes comercials, ubicats dins la trama urbana i, cal no menystenir-ho, per la falta de relleus generacionals.
Avui, juliol de 2024, podem dir que l’esquema que ha funcionat durant la segona meitat del segle XX en les relacions comercials entre La Seu i Andorra, s’ha anat esquerdant. Què passarà amb l’entrada en joc de dos centres comercials més —l’Aldi i l’Esclat, que encerclen i tanquen urbanísticament per la part nord La Seu? Es repartiran els clients de residència andorrana entre tots tres? Faran un efecte crida que influirà en les decisions de compra de més sectors poblacionals d’Andorra? Poden accedir a succionar la demanda comercial de ciutadania amb casa a la Cerdanya, cerdans, catalans, espanyols i francesos? Poden acabar d’escombrar cap a casa seva clients de productes d’alimentació de la comarca de l’Alt Urgell? No podem, d’altra banda, oblidar els actius que presenten aquests centres com l’oferta de 150 a 200 llocs de treball coberts pel conveni de treball de comerç provincial.
Quant a La Seu d’Urgell, com hi poden influir econòmicament? El sector del comerç alimentari generalista provinent de botigues familiars ja ha desaparegut i avui romanen els locals que han trobat una via d’especialització cuirassada, ja sigui de formatges i complements, carns, peix o fruites… que han resistit la primera onada de l’establiment de supermercats de cadenes comercials i la segona, del Mercadona. No hi ha motius per pensar que, vista les seves característiques, no puguin resistir la tercera onada, la de l’Aldi i la de l’Esclat. Caldria, a més, que els detallistes resistents adoptessin, ara sí i de forma massiva, la fórmula de desgravació fiscal de l’IVA.
I per acabar, la gran pregunta: tot plegat té sentit de futur? Tot plegat és sostenible o és un gran malbaratament de cotxes i energies amunt i avall, que, per no tenir, no en té la culpa ni el sistema capitalista sinó un marc de relacions obsoletes, gairebé surrealistes, entre Catalunya, Espanya, França i la Unió Europea (UE), tots plegats, amb Andorra. Qui vol mantenir, no aquest sistema sinó aquesta falta de sistema? Benvinguda la racionalitat, encara que sigui capitalista. Podem trobar-la en un nou marc de relacions internacionals?
