Demà dissabte 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona, un dia en què es reivindiquen els drets fonamentals de les dones, tant la seva igualtat en la societat com la seva participació activa en tots els seus àmbits i un dia en què es posa en relleu la necessitat d’eliminar qualsevol forma de discriminació de gènere. I en concret se celebra el Dia de la Dona Treballadora que commemora la lluita de les dones per la seva participació, juntament amb els homes, en l’àmbit laboral i, en conseqüència, pel dret a la independència econòmica.
I dintre de la igualtat en l’àmbit laboral, una de les qüestions més importants que cal resoldre per tal que la dona pugui intentar assolir-la, és la de la conciliació, quelcom del que tots n’hem sentit a parlar molt, però que ara com ara continua semblant-se més a una utopia que a una realitat. I és que la majoria de les mesures actualment implementades per afavorir la conciliació entre la vida privada i la laboral, com ara reduir la jornada laboral per la cura dels fills o de persones dependents, les baixes maternals de major durada o les excedències per tenir cura d’un familiar, entre altres, realment el que aconsegueixen és allunyar a la dona del món laboral.
Comencem pel principi. Entenem per conciliació laboral «la possibilitat que les persones treballadores facin compatibles, d’una banda, la faceta laboral i de l’altra, la personal en el sentit més ampli possible, incloent-hi tant les necessitats familiars com les personals i individuals, la gestió de l’oci, etc. Les empreses, com a entitats ocupadores, posen a la disposició del seu personal una sèrie de mesures que tenen com a objectiu la compatibilització del seu lloc de treball amb el temps que necessiten per a dur a terme altres activitats». Es tracta d’un dret que va sorgir amb la necessitat de facilitar tenir cura de la canalla i de la gent gran a la societat actual, derivada de la incorporació de la dona al món laboral. I partim de la base que no es fa distinció per gènere, ans al contrari, perquè al seu origen es tractava de què les cures es fessin de forma compartida entre homes i dones, i que no fossin aquestes últimes que se’n fessin càrrec de forma exclusiva com abans de la seva incorporació a la feina.
La realitat n’ha estat una altra. Tot i que la regulació d’aquesta opció laboral ha resultat beneficiosa, no ha estat el salvavides desitjat per les dones. Per a elles, s’ha traduït en una pèrdua de poder adquisitiu en haver de disminuir la seva jornada laboral, ja que adaptar-la als horaris de la canalla o de la gent gran no era viable. Per a ells no s’ha arribat a plantejar en la majoria dels casos, ja que el sou de la dona era normalment inferior i era millori reduir aquest darrer. A més, el fet que la dona reduís la seva jornada per estar al càrrec dels petits i grans de casa, ha derivat que alhora assumís les tasques de la llar en la seva gairebé totalitat. En definitiva, ha acabat perdent poder adquisitiu per continuar treballant el 80% de la jornada i la resta del seu dia dedicar-ho a la família i al 90% de les tasques de la llar. Pitjor no ens podia haver resultat!
I tampoc ens hem d’oblidar que a l’hora d’optar a una feina, ser dona és un agreujant, ja que tothom té present la idea preconcebuda que en algun moment és possible que opti per ser mare i això suposarà una no dedicació al 100%. I a mi, això no em deixa de resultar irònic quan segons els estudis i les estadístiques realitzades els darrers anys, al llarg de la vida laboral de dones i homes, aquests últims acaben agafant més dies de baixa, normalment derivats de malalties cardíaques que requereixen llargues baixes mèdiques (molt més que una, o més, baixa laboral per maternitat, que escassament és de setze setmanes).
En conclusió, la conciliació familiar i laboral és encara un repte per a la nostra societat. Hem d’aconseguir anar una mica més enllà i promoure mesures efectives amb la realitat social: jornades adaptades i compatibles amb els horaris de les escoles i els centres de gent gran, ajudes a les empreses que contractin dones i homes en jornades reduïdes i que aquestes no es tradueixin directament en la disminució del sou. En definitiva, una major flexibilització i comprensió, en línia amb altres països europeus en els quals treballen jornades de treball amb horari intensiu o fins i tot en les quals es dediquen menys hores de treball i tenen un nivell de productivitat superior al nostre. I només així aconseguirem plantejar-nos acostar-nos a la “igualtat laboral”, i la resta de camps igualitaris millor els deixem per un altre dia.
I avui acabarem amb una frase de Laura Baena, una creativa publicitària, emprenedora i influenciadora espanyola que treballa en pro de la conciliació de la vida familiar i laboral, que diu «lluitar per la conciliació és lluitar per la igualtat, és lluitar perquè demà elles puguin triar».
