Què significa per a vostè aquest reconeixement en la seva trajectòria professional?
Em fa molta il·lusió el reconeixement dels companys, a la meva feina i a la pel·lícula.
‘Polvo serán’ aborda temàtiques complexes com la malaltia terminal i el suïcidi assistit. Com va influir aquesta narrativa en les seves decisions creatives?
Va influir molt. Al principi de la pel·lícula volíem presentar els personatges i plantejar com era i havia sigut la seva vida. El tractament és ric, operístic, abundància, mentre que a la segona part, quan prenen la decisió i comencen el viatge a Suïssa, té un tractament molt més sobri, més fred i realista per ensenyar molt la realitat.
La pel·lícula combina elements musicals amb una forta càrrega emocional. Quins van ser els principals reptes a l’hora de crear escenografies que harmonitzessin amb les coreografies i la música original de Maria Arnal?
Va ser un treball en equip, amb un equip que no ens coneixíem i no havíem treballat mai, però va funcionar. Cadascú (el Marcos, la Maria, el Carlos i jo mateixa), vam aportar el que ens imaginaven i adaptant-nos a les necessitats que tenia cadascú.
‘Polvo serán’ ha estat nominada en 14 categories als Premis Gaudí, incloent millor pel·lícula en Llengua No Catalana. Com va ser la seva col·laboració amb el director Carlos Marqués-Marcet per aconseguir una visió artística coherent al llarg del film?
La coherència la vam anar trobant a mesura que anàvem treballant. Teníem ingredients dispars que en principi no casaven, però a poc a poc vam trobar el fil que els unia.
La direcció artística sovint requereix una investigació profunda per recrear amb precisió determinades èpoques o ambients.
Per una part, vam mirar molts quadres i pintura del Barroc i pre Barroc: vanitas, ‘trampantojos', etc. També vam fer molta recerca de cartells de teatre entre els anys 80 i el 2000. Per la part de Suïssa, vam parlar sobretot amb l’associació Dognitas, que ens va explicar tot allò referit al suïcidi assistit.
En la seva opinió, quina és la importància de la direcció artística en la narrativa cinematogràfica i com contribueix a l’experiència global de l’espectador?
Té molta importància, ja que és pràcticament tot el que veus que no són els actors. Ajuda a modificar els sentiments dels espectadors sense que els actors hagin de parlar.
Com a andorrana treballant en el cinema català, quina ha estat la seva experiència en la indústria cinematogràfica de la regió?
Andorra és molt petita. És gairebé impossible treballar aquí si no és en un projecte concret.
Quins projectes futurs té al cap? Hi ha alguna temàtica o gènere específic en el qual li agradaria aprofundir en el futur?
Aquesta primavera rodaré una pel·lícula a Almeria ambientada en les envasadores de tomàquets. El que m’agrada de la meva feina és que sempre em proposen coses en les quals no havia pensat i em toca aprofundir en temes que mai hagués conegut d’una altra manera.
Com veu el paper de les dones en la direcció artística i en la indústria cinematogràfica en general?
En la direcció artística és habitual que hi hagi dones, però en la indústria en general està igual de malament que en la resta del món. He notat molt canvi des que vaig començar fins ara, però encara queda molt camí per fer.
Finalment, quin consell donaria als joves professionals que aspiren a dedicar-se a la direcció artística en el món del cinema?
Que al principi diguin a tot que sí, que s’aprèn en tota mena de projectes i que es cultivin, que llegeixin, vegin pel·lícules, exposicions. La inspiració i la saviesa ve de molts llocs diferents.