El populisme es defineix, bàsicament, com la proclamació de solucions senzilles, les quals depenen d’una voluntat política gairebé màgica, davant de problemes complexos. Emprades com una bandera, aquestes proclamacions poden arrossegar les il·lusions de grans col·lectius, angoixats per problemes que no tenen respostes ràpides ni eficients per part de les institucions polítiques. El populisme sol basar-se en el rebuig entusiasta dels “polítics” en general, malgrat que el funcionament dels engranatges que mouen els teixits socials depenen d’unes senyores o d’uns senyors, d’esquerres o de dretes, demòcrates o autòcrates, però que sempre són polítics, de la mateixa manera que sempre són persones. Els populismes no han de ser en essència dolents, perquè poden mobilitzar políticament sectors socialment passius. Ara bé, si no satisfan les solucions proclamades són una via ràpida cap als desenganys del tipus “ja no crec en res”, “ja no confio en cap polític”. I, per tant, preparen la situació per a populistes de caire molt més tòxic.
Ara fa set anys, el mes de novembre de 2017, aquest articulista escrivia en aquestes mateixes pàgines de El Periòdic d’Andorra: “[…] Que avui estem immersos en una situació totalment nova, protagonitzada per sectors socials que s’han vist molt afectats per la crisi econòmica i per la blasfèmia política que va suposar el fracàs, ben treballat pel PP, de l’Estatut del 2006. Quan havíem vist a la Seu, a la plaça dels Oms, davant de l’Ajuntament, concentracions populars de més de mil cinc-centes persones clamant per un referèndum d’independència? Moltes d’aquestes persones no s’havien mobilitzat mai […] El que sí que opino és que el més negatiu seria que tot plegat es dissolgués en l’apatia i en la desil·lusió. Cal que l’energia present als nostres carrers comporti la consecució d’objectius, de progressos reals“.
El passat dia 6 de desembre, més d’un miler de persones, mil tres-centes segons els Mossos d’Esquadra, van revifar amb les seves reivindicacions els vells, però no pas cansats, carrers de la Seu. El problema de l’habitatge és un dels problemes cabdals de la nostra societat. El dret a un habitatge digne és recollit per la Constitució espanyola de 1978. Sembla que tan la Generalitat com els ajuntaments es van posant les piles en aquesta qüestió. Ens preocupa, però, un cert biaix, —en la nostra opinió, erroni— de la convocatòria del dia 6. L’Alt Pirineu i Aran, com gairebé tot el país, com la mateixa Andorra, pateixen un dèficit general d’oferta d’habitatge digne. Convé reclamar, doncs, amb força, polítiques que ho compensin. L’error es basa a adjudicar el problema a un col·lapse de l’oferta de pisos assequibles provocat només pel turisme. No és pas el cas de l’Alt Urgell, de l’Alta Ribagorça o, en bona part, dels Pallars. El cas particular d’Andorra prové, aventuro, d’un creixement “accelerat i poc urbanitzat”. On sí que hi pot haver mostres rotundes d’una ocupació irracional del territori per segones residències, el que se’n diu “llits freds”, és a la Vall d’Aran i a la Cerdanya, les quals, d’altra banda, tenen un dèficit de places hoteleres, de “llits calents”.
Opino que caiem, sense deixar l’espai de les bones intencions, en un dels aspectes negatius del populisme: plantejar un problema sense analitzar les causes i les realitats diverses. És veritat que el sector serveis, on s’enquadra el turisme amb el comerç, les oficines de tota mena, les activitats administratives públiques i privades, etc., domina l’economia de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran: un 86,30%, a l’Alta Ribagorça; un 80,40%, al Pallars Sobirà; un 78,20%, a l’Alt Urgell; un 76,20%, a l’Aran; un 74,60%, a la Cerdanya, i un 71,60%, al Pallars Jussà. D’aquestes xifres no podem deduir, com defensen els organitzadors de la manifestació, que “el Pirineu no viu del Turisme, el Turisme viu del Pirineu”. I això sense entrar en el que s’entén pel toponímic “Pirineu”. S’ha d’analitzar, doncs, amb calma què representa el turisme per al conjunt de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran (i Andorra), estudiant-lo segons que es basi en llits calents, llits freds o activitats esportives.
A més, ens sembla criticable que, en moltes de les legítimes manifestacions que es fan a la Seu —com era la del 6 de desembre—, es talli la carretera d’Andorra, un fet amb molta repercussió mediàtica, però que, repetit regularment, atempta contra els interessos de nombrosos treballadors fronterers i contra el necessari clima d’entesa i col·laboració que hi ha d’haver entra Andorra i l’Alt Pirineu i Aran, sobretot amb la comarca de l’Alt Urgell.
