Aquests dies molts hem sentit parlar de Lalachus, l’actriu i còmica espanyola que presentarà les Campanades de la nit de Cap d’Any al costat del controvertit presentador David Broncano en una de les cadenes del país veí. Donat que ambdós personatges copresenten el programa de màxima audiència actualment de la televisió veïna, té molt de sentit i és molt merescuda aquesta elecció. No obstant això, molts comentaris fora de lloc han carregat contra la còmica, associats majoritàriament al seu físic, donat que l’actriu no entra dins dels estàndards actuals de bellesa atès el seu sobrepès. I a mi la veritat és que em costa d’entendre el nivell d’idiotesa que ha assolit la raça humana per criticar tan durament la seva presència en les campanades únicament pel seu físic, amb comentaris com que «esperem que el raïm sigui per a ella el començament d’una vida saludable» o que «millor que 12 grans de raïm, li donin 12 minihamburgueses amb les seves respectives salses».
Desgraciadament, no és l’única personalitat pública que darrerament ha sofert atacs pel seu cos en aquest clavegueram que a voltes resulten les xarxes socials, en el qual milers de covards, no els puc anomenar d’una altra forma, poden escriure el que vulguin emparats en la impunitat que dona l’anonimat. Però no us deixeu enganyar, les crítiques a Lalachus no són pel pes, en realitat aquestes crítiques estan associades al fet que és dona. I si no, digueu-me quantes crítiques similars va rebre l’streamer i presentador d’esports Ibai Llanos en circumstàncies similars, per posar-ne un exemple, tot i que el seu pes tampoc sigui normatiu? Ja us ho dic jo, cap.
I és que darrere d’aquest odi a les dones obeses amb una vida pública s’amaga, una vegada més, el masclisme disfressat d’opinió. Encara més, aquestes opinions no afecten només les dones amb sobrepès, sinó a qualsevol dona que no assoleixi els estàndards de bellesa establerts per la societat patriarcal en què vivim. I es jutja a les dones públiques perquè estan massa grosses, o estan massa primes, o perquè són massa velles. En qualsevol cas, envers les dones que tenen una imatge coneguda, totes les opinions (amb aire innocent de preocupació per la salut, o per la família o pel que sigui) són vàlides. I comentaris sobre el físic del tipus «està massa prima», «està més grossa», «hauria de menjar més», «és que menja massa poc», «buf, ha agafat uns quants quilos» o «ara que ha perdut pes està més maca», circulen per les xarxes amb una gran impunitat. I pitjor encara, ens acompanyen a les dones des de la més tendra infància, i ens envolten com les partícules de la contaminació, tan invisibles com tòxiques, modelant la nostra percepció de nosaltres mateixes i reforçant la pressió social sobre els nostres cossos.
I, com ja us vaig comentar en una altra ocasió, darrere del valor associat a l’estètica de la dona trobem diferents factors, el més evident dels quals és que la bellesa femenina és un dels mecanismes de dominació patriarcal que manté la desigualtat entre homes i dones, que a més, és «difícil» d’identificar (així entre cometes, perquè cadascú interpreti el que vulgui), ja que es troba molt instaurat en els nostres imaginaris socials i a la nostra vida quotidiana.
I el masclisme darrere d’aquestes opinions, disfressades, agafa tal esplendor que s’assumeix que no afecta els homes en idèntiques circumstàncies. I per això a ningú li va importar mai els quilos de més del cuiner Alberto Chicote quan va presentar les campanades. Com si mai haguessin importat les panxes, les calbes, els pèls en el pit o els que surten de dins de les orelles dels homes, i sí que sembla que sigui un tema d’estat els quilos, les estries o els maquillatges d’elles, amb milers de persones que en xarxes socials es veuen amb la potestat de provocar un incendi i realitzar un molt particular aquelarre a dones de totes les edats, donant per fet que no poden atreure el públic només pel fet de ser bones professionals.
Deixem de jutjar a la gent pel seu físic, per la seva edat o per la seva forma de vestir. Cal que siguem més tolerants amb els cossos de la gent que van associats a una vida que no coneixem, i que ens mirem el melic per adonar-nos que nosaltres tampoc som perfectes.
I avui acabarem amb una frase del filòsof polític i escriptor italià Nicolás Maquiavel, que diu: «En general, els homes jutgen més pels ulls que per la intel·ligència, perquè tots poden veure, però molt pocs comprenen el que veuen», que ens fa adonar que una de les raons per les quals ens agrada tant jutjar, o millor dir prejutjar, és perquè no ens agrada pensar.
