Fa uns dies vaig veure un grafiti on posava «la solitud és bona fins que et sents sol» i vaig pensar: quina gran veritat, perquè no és el mateix triar tu un moment de solitud per desconnectar i relaxar-te que trobar-te sol sense haver-ho desitjat.
El cas és que en el món contradictori i incoherent en el qual vivim, un món de constants connexions virtuals i interaccions digitals presents en tot moment, les persones experimentem una sensació de creixent aïllament, és a dir, cada vegada ens sentim més sols sense desitjar-ho. L’accelerada evolució de la tecnologia ha creat un món en el qual la informació circula a una velocitat vertiginosa i les fronteres geogràfiques han desaparegut, amb connexions digitals que no paren de multiplicar-se. I aquesta revolució que arribava amb la promesa de crear un accés al coneixement més democràtic i acostar a persones de tots els racons del món, amb una il·lusió de comunitat global interconnectada, ha aconseguit desconnectar-nos. Vivim en un món on les xarxes socials (Instagram, tiktok, Snapchat), les plataformes de comunicació instantània (WhatsApp, Telegram) i la tan esperada i alhora temuda intel·ligència artificial són les protagonistes del nostre dia a dia, per sobre de les nostres relacions directes amb les persones. De manera que, cada vegada més, la tecnologia ens ha envoltat i connectat a coses, però ens ha desconnectat de les persones d’una manera “física”. I això no fa més que accelerar-se, avui en dia, és més fàcil enviar un WhatsApp que fer una trucada, o parlar a través de xarxes a quedar per xerrar una estona.
Però la realitat és que encara que les interaccions virtuals poden ser una part valuosa de les nostres vides, l’autèntica connexió humana continua sent un component irreemplaçable, i el problema radica en el fet que la solitud té un cost que per molt que no ens resulti visible, és altament car, ja que té una gran importància social i sanitària i no s’hauria de menysprear.
La solitud no és només una sensació incòmoda, sinó que es pot relacionar de forma directa amb problemes de salut mental, com ara d’ansietat o de depressió, que troben terreny molt fèrtil en la ment dels que estan sols. I per aquesta raó, la falta de connexió social autèntica pot acabar desencadenant trastorns emocionals que afecten el benestar psicològic. D’altra banda, la manca d’interaccions significatives erosiona l’autoestima, ja que la solitud continuada comporta autocrítiques i una percepció distorsionada de cadascú. I això passa perquè en la solitud les veuetes internes negatives ressonen més fort i acaben afectant la percepció d’un mateix. Tanmateix, s’ha demostrat que la solitud crònica augmenta el risc de malalties cardiovasculars, és a dir, estar sol més enllà d’afectar emocionalment el nostre cor, pot afectar-lo de manera física. A més a més, la solitud no és tan sols un problema que afecta l’individu sinó també un repte col·lectiu que afecta la cohesió social, de manera que comunitats dividides per la solitud tenen més dificultats per establir enllaços significatius i crear una xarxa de suport sòlida.
I segons els experts, aquesta solitud no desitjada, que fa mal, persisteix i afecta el benestar psicològic i emocional, fa augmentar encara més l’individualisme i debilita els llaços socials i familiars, genera relacions laborals més precàries, augmenta el repartiment desigual de les tasques de cura i fa créixer la pèrdua de valors de la societat actual. En definitiva, per recuperar els valors socials tan importants en la vida de les persones, hauríem de limitar l’ús de les tecnologies a una estona al dia, no compartir tantes fotos, vídeos i missatges amb persones que sovint no coneixem massa, i compartir més el nostre temps amb els qui realment coneixem. La hiperconnectivitat és un regal meravellós de la nostra era que ens fa accessible informació que d’altra forma ens resultaria inassolible, però com en tot en aquesta vida, la virtut de la moderació és el més important pel nostre benestar. I resulta clau desconnectar per reconnectar amb el que ens envolta i amb nosaltres mateixos.
I avui acabarem amb una frase de qui fou un escriptor portuguès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1998, José de Sousa Saramago i que diu “no dubto que un home pugui viure perfectament sol, però estic convençut que comença a morir tan aviat com tanca la porta de casa seva darrere d’ell”. La raó és que el que ens fa créixer i ens dona la vida són les relacions amb les persones del nostre entorn, i sense aquestes anem morint lentament. .
Enginyera de camins i cap d’obra
Menu
Menu
Una resposta
Quina gran veritat!
El gran repte de les societats actuals és establir lligams amb els que tenim a tocar, en això ens passen la ma per la cara societats que en diem més endarrerides. En aquest sentit, en aquestes societats, hi tenim un model.