El passat dilluns 25 de novembre es commemorava a tot el món el Dia Internacional per a l’eliminació de les violències a les dones. I sí, ja sé que és un tema del qual he parlat en més d’una ocasió, però em costa molt no tornar a fer-ho quan una de cada tres dones és víctima de violència en la seva llar, en l’espai públic o en el seu lloc de treball. I malgrat l’aprovació de noves lleis, les xifres no baixen. La violència contra la dona és, tristament, una realitat omnipresent i devastadora, un problema generalitzat que es comença a patir a edats alarmantment primerenques.
Segons les darreres enquestes, el 31% de les dones a Europa ha sofert violència de gènere, que en el cas de les agressions sexuals ha afectat una de cada sis dones. Una de les pràctiques usuals és l’assetjament a la feina, on, entre altres coses, moltes dones suporten bromes sexuals inapropiades, imatges i vídeos inapropiats de contingut sexual o contacte físic inapropiat. Pel que fa a l’àmbit tecnològic, una de cada deu dones europees ha sofert ciberassetjament des dels 15 anys, correus electrònics o missatges SMS no desitjats, sexualment explícits o ofensius, o contactes inapropiats i ofensius en les xarxes socials. Pel que respecta a les dones en la vida pública, incloses les parlamentàries i periodistes, s’enfronten a alts nivells de violència psicològica, assetjament i amenaces, sovint relacionats amb el seu gènere. Aquestes formes de violència no només amenacen la seva seguretat personal, sinó que també obstaculitzen la igualtat de gènere i la participació democràtica.
I on, especialment, les dones pateixen violència de gènere és en l’àmbit de la mateixa llar. Gairebé una de cada cinc dones ha estat víctima de violència física o sexual per part de la seva parella masculina o d’altres persones que conviuen al mateix domicili. I sé que poden sorprendre aquestes xifres tan elevades, i potser el problema és que sovint no es considera que fets com exigir a la parella a mantenir relacions quan ella no ho desitja, o fer-li xantatge amb la mateixa finalitat, com l’exigència d’obediència, com la coerció verbal o qualsevol altra conducta semblant emmascarada amb l’amor romàntic, no es considera assetjament i encara menys violència.
La realitat, però, és que la violència contra les dones acostuma a ser invisible, no només perquè no resulta “interessant” en la societat patriarcal en què vivim, sinó també perquè tan sols una de cada set presenta denúncia davant les autoritats. Encara més, les víctimes de violència de gènere triguen de mitjana més de vuit anys a verbalitzar la seva situació, i una part acaba presentant denuncia, però la retira davant noves amenaces, i només unes quantes continuen amb el procés.
I ens preguntem com pot ser que en una societat com la nostra, en la que actualment la Llei «sembla» que ens protegeix, hi hagi tantes dones que no denunciïn aquesta violència; no entenem com pot ser que callin, o que s’amaguin. Però el que realment ens hauríem de preguntar és en quina mesura col·laborem com a persones i com a societat a aquest silenci. Resulta molt trist i desolador que s’hagi de viure en silenci el terror, l’amenaça, el perill, l’abús, la pèrdua i tantes altres situacions i vivències, així com amb una sensació de total abandó i solitud.
Moltes raons poden fer que la dona calli o no denunciï; encara pitjor, per molt increïble que ens pugui semblar hi ha casos en què callar és l’única opció que té la víctima, almenys des de la seva percepció. La por és un dels motius principals que limita a les víctimes. I no tan sols a la reacció de l’agressor, també la por de no poder tirar endavant sola per una dependència econòmica. I resulta molt patètic, perquè està en mans de la societat donar seguretat a les dones que sofreixen perquè puguin encarar-se al seu agressor.
També ens trobem amb dones que no han conegut una altra manera de vida, i entenen el maltractament com a forma de relacionar-se. Potser hi ha d’altres factors més educacionals, com l’edat de la víctima. Les dones més grans han crescut amb la creença imposada que als homes se’ls ha d’atendre sempre i mala sort si et va tocar el dolent, i per això triguen molt a denunciar i moltes no ho fan mai. Es tracta més de vergonya que de por. I ens correspon a nosaltres educar eliminant tots aquests aprenentatges absurds. És el maltractador o abusador qui s’hauria d’avergonyir del seu comportament i no a l’inrevés. Quan hi ha fills també és més habitual que la doni calli. I és que les mares som capaces de suportar el que sigui per la nostra descendència i sovint no ens adonem que és un greu error en aquests casos, ja que el maltractament sovint no es limita a la mare i al final tota la família en pateix les conseqüències.
Pot semblar que l’entorn social i cultural de la dona és molt condicionant, però ho és més que sigui l’home qui té menys cultura o un nivell econòmic més baix. No ens deixem enganyar, hi ha dones econòmicament autosuficients i amb un nivell cultural i social alt que també pateixen abusos i callen. Aquests casos ens resulten més difícils entendre’ls i això agreuja encara més el problema. I és que és el sentiment de culpa i la vergonya el que bloqueja a la víctima i no la deixa ni tan sols verbalitzar la situació. També és comú que les dones pensin que suportar el maltractament i la crueltat i després perdonar i oblidar és una mostra de compromís i amor, sobretot si el maltractador manifesta penediment. Però permetre i perdonar aquests actes una vegada i una altra només porta a repetir un patró de manera continuada, sense que res canviï. Quan estimem bé sabem que l’única resposta sana i amorosa a l’abús és allunyar-nos de qui ens fa mal.
Ens queda molta feina a fer per erradicar la violència de gènere, però la més important és no mirar cap a un altre costat. No ens podem quedar de braços plegats, no podem ignorar els maltractaments. Si veiem el problema, cal intervenir, ajudar la víctima a denunciar i entre tots buscar-ne les solucions.
I avui acabarem amb una frase que a mi em sembla brutal, de la poeta, novel·lista, crítica literària, professora universitària i activista política canadenca, Margaret Atwood: «Els homes temen que les dones riguin d’ells. Les dones temen que els homes les assassinin». Una frase que en el fons reflecteix la situació de moltes víctimes de violència de gènere, ja que mentre el maltractador tem perdre poder i ser humiliat, la víctima tem la mort, la solitud o la mateixa inutilitat.
