- Arias – Antonio, pels amics – al taller de casa seva, a les Bons. Foto: TONY LARA
–Va formar part de l’era daurada del FC Andorra, als primers 60. ¿Què hi feia: de Puyol, de Xavi o de Messi?
–Era un migcentre defensiu, físic i amb caràcter, si es vol no gaire fi…
–M’ho veig a venir: un destraler.
–Alguns ho deien, però no. M’agrada comparar-me amb Puyol: un jugador dur però noble. Això sí: sense la seva categoria.
–Si avui el tenim aquí és com a cantador de quines. Ja que en parlem, ¿per què li diem quintos, i no quartos, o sextos?
–Cada cartró té tres línies de cinc números. D’aquí li deu venir el nom. Personalment, tinc la intuïció que als inicis es devia jugar a la línia. La plena s’hi devia afegir després, per repartir premis més substanciosos.
–¿De qui va aprendre l’ofici?
–Tot està inventat. Quan vaig arribar ja se’n feien, de quines. Sobretot a les parròquies altes. Em va quedar grabada la manera que tenia de cantar els números Guillermo Riba, gran personatge. Si un dia m’hi assemblo, estaré encantat.
–Doncs, canti, canti. El 22 és fàcil: els Dos patitos. Però, ¿i el 99?
–No m’agafarà: no existeix. Els números del quinto van de l’1 al 90, l’Avi. I també n’hi ha que avui comencen a sonar un pèl incorrectes. No sé si dir-los…
–Endavant. No ens llegeix ningú.
–El 13 és El punt de les dones. No sabria dir-ne el motiu. El 88, ¡Les mamelles de la tia Quica! ¡I l’11! És treure’l del bombo i la gent ja el canta tota sola: Les barres de puta merda.
–¿No serà un mal auguri per a l’any que ve?
–Espero que no.
–No n’hi ha, de menys cuarteleros?
–El 8, El que mai no és ple; el 44 , Les dues cadires; el 77, la parella de la guàrdia civil. Alerta, però, que a cada poble tenen les seves manies: a França, per exemple, al 45 li diuen La moitié du plux vieux, la meitat del més vell. És a dir, de l’Avi, el 90.
–Fa una mica de ràbia, però hi ha famílies a qui sempre toca. La sort, ¿s’hereta?
–I tant. I a més els acostuma a tocar el premi gros. La moto, en el cas d’Encamp. Menys aquets any, tot sigiu dit. Però cregui’m: ajuda comprar més cartrons. No fem com aquell que rondinava: ‘Déu meu, que em toqui d’una vegada’. I Déu que li contesta: ‘Fill meu, ¿i si juguessis?’
–Confessi: ¿a vostè, li ha tocat mai?
–No, precisament perquè no jugo. No ha passat mai que algú guanyés sense comprar un cartró. ¡Ep, que jo sàpiga!
–Tenir la veu greu, ¿és imprescindible per ser bo en el seu ofici?
–Quan surt l’1, faig ‘¡Uuuhhh!’ I amb aquesta veu, ajuda. Però imprescindible… No diria tant. El que sí que cal és tenir molt de contacte amb la gent. I encara més, ¡tacte!
–El somni d’un bon cantador de quintos, ¿és ser niño de San Ildefonso?
–No estaria malament, però sospito que se m’ha passat l’arròs.
–Per acabar, ¿què hauria de passar perquè els andorrans –i residents, ep– cridessin tots junt: ‘¡Quinto!’?
–M’ho posa francament difícil. Potser que els polítics canviessin, donessin la volta com un mitjó i en lloc d’entendre el càrrec com una oportunitat per treure’n profit l’entenguessin com un servei al país i als ciutadans. Aquesta seria la millor quina per a Andorra.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
