El passat dijous dia 30 vaig participar a la Seu en una xerrada, amb motiu de la setmana de la gent gran, sobre el tema “El repte d’envellir”. És important que a mesura que passen els any i l’organisme es desgasta, adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. ¿Quan comença la vellesa? Ens cal, però, distingir que no és el mateix en quin moment l’administració considera vella a persona i quan la gent se sent vella. Avui es considera que la vellesa comença als 65 anys –aquest convencionalisme pot canviar amb la crisi econòmica–. Hi ha molta gent que tenim més de 65 anys i no ens en sentim de vells.
Per tant, vivim en una societat plena de vells mols dels quals no tenim consciència de ser-ne; diu un refrany popular que un s’adona que es vell quan li pesen més els records que les emocions. La nostra societat és una societat envellida i una societat envellida és un luxe que no arreu del món es pot tenir. Al llarg de la Història no sempre l’edat d’inici de la vellesa ha estat la mateixa: Per a Hipòcrates, al segle IV a C., la vellesa començava als 56 anys, per a Aristòtil, als 50, per a Sant Agustí, als 60 i per Isidor de Sevilla, als 70. També al llarg del temps hi ha hagut canvis quant a la consideració social dels vells. A la Història antiga trobem arreu de Mesopotàmia, la Grècia Clàssica i Roma una gran veneració pels qui arribaven a vells, pocs i en el cas dels homes eren considerats Venerables i tenien un gran reconeixement perquè atresoraven coneixements i tenien el respecte dels més joves i formaven part de les minories governants, eren consellers o senadors i a moltes cultures hi trobem El Consell d’Ancians.
No cal que anem tant lluny, fins a mitjan segle XX, les persones que arribaven a grans mereixien un gran respecte; a tota la nostra societat pirinenca el parer del padrí o de la padrina, comptava molt. Avui en canvi vivim en una societat, en què es valora més la innovació que l’experiència, i no sempre, però sovint, els nostres vells i velles no compten gaire. Vull recordar una vella dita que diu “el jove va més de pressa, però el vell sap el camí”.
Historiadora, redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
