Ala gent que ens agraden els contes i les llegendes, la publicació d’un conte deliciosament il.lustrat ens produeix una gran alegria. A mi m’agraden els contes i entre els llibres que he llegit després de Sant Jordi, vull comentar La trementinaire de les nenes rosses, obra d’Isidre Domenjó, amb dibuixos de Carme Ivernón, editat per Edicions Salòria.
D’entrada, felicitar els autors; a l’Isidre, per les paraules, que, encadenades les unes amb les altres, són un homenatge a les trementinaires de la vall de la Vansa i de Tuixent i concretament a la família de cal Tamastim de Cornellana; a la Carme, per les imatges, que les acompanyen amb uns dibuixos moderns però alhora impregnats de classicisme.
Les trementinaires foren dones audaces, perquè des dels poblets de la seva vall van recórrer Catalunya venent remeis casolans que elles mateixes havien preparat amb herbes i flors. El nom els ve de la trementina, un líquid obtingut de la destil.lació de la resina del pi roig que servia, entre altres coses, com a desinfectant de ferides. Tot i que La trementinaire de les nenes rosses no és un conte popular i està basat en fets reals, en llegir-lo m’ha produït la mateixa sensació de curiositat que sento quan llegeixo o escolto un conte tramés per tradició oral.
Algú m’ha preguntat alguna vegada com puc compaginar la Història amb majúscula amb les històries dels contes. Penso que la resposta està en acceptar que la recerca de la cultura popular és també una recerca en la història dels nostres pobles, es buscar les arrels antropològiques del nostre jo col.lectiu. Això és el llegat de persones com ara mossèn Cinto Verdaguer o Joan Amades, que van dedicar, amb estils diferents, la major part de la seva obra literària a preservar, recopilar i a difondre la nostra cultura. Concretament, Amades ens explica en el seu costumari que les trementinaires anaven vestides amb gipó i faldilla llarga, amb mocador a l’espatlla i amb el cap tapat, i sempre anaven de dues en dues, l’una que sabia l’ofici, l’altra que l’aprenia. Al conte són l’àvia Maria i la néta Emília.
Historiadora. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
