EL PERIÒDIC
- Aldecoa, amb l’arpa que lluirà aquesta nit a Sant Esteve. Foto: EL PERIÒDIC
Arpista. Clausura aquesta nit a Sant Esteve i amb l’organista navarrès José Luis Echechipía el Festival internacional d’orgue.
–Perdoni, però, ¿encara en queden, d’arpistes?
–És veritat que fins al segle XVIII va ser un instrument minoritari. Però estem assistint a una mena d’edat d’or: cada vegada hi ha més estudiants d’arpa. No ho podem comparar amb el piano i el violí, és clar, però déu n’hi do.
–Li demanava perquè sembla un instrument un pèl arcaic, i no se m’ofengui.
–Va ben encaminat, perquè els musicòlegs han establert que l’arpa és, juntament amb la flauta de bec, l’instrument més antic del qual es té notícia. Més i tot que la percussió. I tot va començar amb una closca de tortuga i unes cordes improvisades amb fibres animals.
–Arpistes mediàtics, ¿n’hi ha?
–No en diria mediàtics, però sí que hi ha grans solistes. I homes, cosa curiosa, perquè el cert és que la majoria d’arpistes són dones.
–Me’n citi algun.
–Xavier Maistre. Francès, perquè l’arpa avui és sobretot francesa. Altres grans solistes sí que són dones: Marie Claire Jamet, Catherine Michel… I no puc deixar de citar Nicanor Zabaleta, el gran arpista basc del segle XX.
–Ja que ho menciona: ¿és un instrument femení, l’arpa?
–No diré que no, però el curiós és que a l’Edat Mitjana era cosa d’homes. I també al barroc, quan acompanyava els cors de les esglésies i tutejava l’orgue com a instrument litúrgic. No és fins al classicisme que es posa de moda entre la burgesia.
–És que l’arpa juga a les paradoxes: d’una banda, produeix un so que sí, pot resultar lànguid. De l’altra, cal una certa força física per arribar a dominar l’instrument. En fi, que si et passes de lànguida, malament.
-Deixem-ho en l’aire, això de lànguida; amb molta vida interior, segur que sí…
–Sembla que qui té el do de produir un so màgic, que toqui la gent, ha de ser especial. No ho tinc tan clar. Com a tots els gremis, m’imagino que hi haurà de tot.
–¿Ha vist Las amistades peligrosas?
–La tinc pendent. I sé que té una bona banda sonora.
–Li deia perquè el cavaller Danceny aprofita les classes d’arpa per lligar-se Cécile de Volanges. No sé si és gaire habitual, això.
–Al conservatori només vaig tenir professores d’arpa. Mai professors. Classes magistrals sí que me n’han fet, professors: Fabrice Pierre. Excel·lent.
–Li demanaré les mesures. De l’arpa, és clar. ¿Altura?
–Depèn del model. La que tocaré avui a Sant Esteve fa 77 centímetres de columna, que és com en diem de la part més alta.
–I de cintureta, ¿com anem?
–En diem colze. També depèn, però acostuma a fer entre 1,55 i 1,60 metres.
–¿Quantes cordes té?
–L’estàndard de concert, 47.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
