- El “blogger” aragonès, a la plaça del Consell, desolada i inhòspita com sempre. Foto: EL PERIÒDIC
–Així que el gran Henry Russell va pul·lular per aquí…
–I tant: va venir el 1864, i va entrar pel port de Siguer, va pujar el pic de Rialb, un 2.900, i va inaugurar així l’edat d’or del pirineisme andorrà.
–¿On en trobem la narració del viatge?
–A Souvenirs d’un montagnard. Hi deixa constància de la curiosa divisió del treball que ja s’hi practicava: segons ell, els natius dedicaven a les feines del camp; els espanyols, més sorruts, al contraban; i els francesos, al comerç.
–¿Va repetir?
–Només va venir una vegada. Una llàstima. Però va ser molt profitosa: l’any següent ja ressenyava l’excursió a D’une mer à l’autre.
–¿Li podem adjudicar alguna primera ascensió?
–Rialb, i prou.
–Els viatgers francesos van ser implacables: segons Vuillier, érem bruts, primitius, deixats…
–No es preocupin: les mateixes pestes que els francesos deien d’Andorra, les deien els anglesos de França.
–Em tranquilitza.
–En el cas andorrà, hi ha un punt d’inflexió: el 1880, quan el comte de Saint Saud visita el país per traçar-ne la cartografia. Poc després en publica jua relació a l’anuari del Club Alpí Francès, i la visió ja és molt més amable.
–I de dones, ¿s’ha topat amb alguna pionera, per aquest racó dels Pirineus?
–No ens n’ha quedat constància dels noms, però un altre francès, Félix Régnault explica que el 1895 va conèixer a la capital dues angleses –joves, primetes i amb les faldilles arremangades, diu– que recorrien el país a lloms de mula.
–1687: Robinson Crusoe creua el Pirineu camí de Tolosa. ¿Em deixa somiar que va passar per Andorra?
–Impossible. Els francesos han establert la ruta transpirinenca: Rioumajou-Tramezagues-Saint Lary-Labastide-Arreau. Ho sento.
–Vaaaja.
–Però és que no en tenen cap necessitat: la nòmina de pirineistes que van desfilar per Andorra al XIX és impressionant. Als que ja hem citat, afegeixin els noms de James Erskine Murray –no es perdin la descricpió del treball a les fargues a Un été dans les Pyrénées, i Maurice Gourdon.
–N’hi ha que sostenen que la desfeta de Roncesvalles va tenir lloc a la plana d’Unarde, i que part de l’exèrcit carolingi va passar per Andorra…
–¿Per què no? Els exèrcits s’alimentaven sobre el terreny. Per tant, s’havien de dividir en diversos cossos per subsistir. I a l’hora de creuar la carena, potser una de les ales va venir a espetegar a Andorra… ¿I si va ser la de Rotllà?
–La truculenta història de Tor, ¿és el reflex de la Catalunya negra i profunda?
–En absolut. Cada vall pirinenca amaga un cas Tor, disputes per herències, llindes i amors que acaben de mala manera. Mirin el crim de Fago, no fa tant. Ho sento, però no són diferents. Si més no, en això.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
