Andorra propicia trobar-se per casualitat a qui no t’esperes i, a finals d’agost, en la tornada de les vacances, em vaig trobar el cap de Govern a prop de casa. Com que és d’aquells que sempre et dedica cinc minuts de conversa, em confessava com s’havia trobat en la circumstància de parlar amb una persona que es pensava que sota la jaqueta hi té una vareta màgica per arreglar el país en dos dies.
L’escenari d’aquests quatre mesos després de les eleccions s’assembla a quan entrem a una sala de concerts: La sala es va omplint a poc a poc i després van prenent lloc els intèrprets, que comencen a entonar les veus i afinar els instruments.
La música que escoltarem ja l’hem sentida. Bé sabem la seva melodia i, fins i tot, podríem començar a tatal·lejar la lletra de les retallades pressupostàries, la frenada en sec de les inversions, la reducció de les plantilles, la rebaixa dels sous, la contenció del deute públic, la implementació del nou marc fiscal, el més que possible establiment d’impostos a les rendes salarials més altes, la reforma de la sanitat pública i les restriccions en l’accés als serveis sanitaris… Està sent la cançó més popular a Grècia, Itàlia i Espanya.
Així, en les darreres entrevistes i aparicions del cap de Govern, tot sembla indicar que estem en aquesta sala de concerts, on el director de l’orquestra ja ha aparegut, no amb una vareta màgica, sinó amb la batuta a la mà, donant un parell de cops sobre la partitura per avisar als músics i als espectadors que ja s’ha acabat el temps per afinar i que en breu començarà la música.
De fet, la gesticulació d’un director d’orquestra és d’un llenguatge silenciós, perquè ell no pretén ser el solista ni toca cap instrument. Ja ha avisat per a quan comencin a tocar els músics. Així que, en dos dies, tindrem sobre la taula totes les accions concretes que hi ha al darrere d’una melodia ja coneguda que ens haurà d’acompanyar com a música de fons en els propers anys: Perquè l’opció de créixer amb més endeutament s’ha acabat per una senzilla qüestió de sostenibilitat.
Perquè a jutjar de les darreres notícies, en què uns obrers apallissen el cap de colla d’una empresa subcontractada per no pagar-los els salaris o un petit empresari acaba fugint del país amb les pagues dels obrers, tot sembla indicar que sí que vénen temps molt difícils, per la qual cosa més val que tinguem un raconet a la faixa o sota el matalàs.
alexisestopinan@gmail.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
