- La nova edició de ‘Nostres arrels’ repassa les cases i els cognoms de Canillo des del segle XIV
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY
- Un 2CV és l’únic automòbil a la vista, una imatge també dels 70 avui inimaginable Foto: CASA TONI DEL FORN
¿Sabia per casualitat el lector desvagat que de tots els cognoms dels canillencs d’avui, només 39 estan documentats abans del 1950? ¿Que una de cada quatre dones que van contraure matrimoni a la parròquia entre el 1606 i el 1960 es deia Maria? ¿Que una vintena de les 91 cases pairals del poble duen el cognom de Casal o de Torres? ¿I que el primer canillenc que apareix documentat amb nom i cognom a la història universal és Ramon Guillem, que el 1133 va fer de testimoni en la venda dels béns andorrans del comte Ermengol IV d’Urgell a favor del bisbe Pere Berenguer? Doncs aquestes són només algunes de les desenes, centenars de fascinants curiositats que promet la segona edició de Nostres arrels en una, aquesta incursió genealogista absolutament inèdita als annals de la bibliografia local, que va arrencar el 1995 amb un primer volum que firmaven a quatre mans Marc Casal i Jordi Alcobé, i que el novembre tindrà una germaneta: una nova edició augmentada i actualitzada en què, al costat de Casal i Alcobé, s’estrenen com a genealogistes els historioadors Domènec Bascompte i Martí Salvans.
Nostres arrels és, ras i curt, un recull dels arbres genealògics de 91 cases pairals de la parròquia amb l’afegit que, si en la primera edició es remuntaven només fins al 1780, ara reculen, atenció, fins al segle XIV. El nou volum inclourà a més un sucós apartat d’arbres de cognoms, així com una col·lecció de prop de 250 fotografies la majoria de les quals, inèdites. Una mina, ja es veu a venir. Però tornem a les cases pairals. No totes poden lluir, és clar, un pedigrí sis vegades centenari. Del segle XIV només n’han sobreviscut vuit: casa Som, casa Calbó, casa Fontana, casa Puigcernal, casa Mora, casa Pellicer, casa Rossell i casa Maistre. Abans de continuar, però, convindrà deixar clares les regles del joc: ¿què és una casa? I respon Salvans: el conjunt patrimonial –cases, sí, però també bordes, eres, horts, prats i bestiar– que s’han anat transmetent de generació en generació a través de la figura del cap de casa. L’hereu, vaja, que no era ni necessàriament el fill gran, matisa, ni tampoc el primer fill mascle. El que sí que es complia –amb raríssimes excepcions– era la indivisibilitat de l’herència: tot s’ho embutxacava el cap de casa; als cabalers els tocava buscar-se la vida a la intempèrie. Els més afortunats es casaven amb una pubilla; els altres havien de marxar a treballar a fora.
Avui queden, ja s’ha dit, 91 cases pairals. ¿Són moltes o poques? Doncs ni una cosa, ni l’altra. En el moment de major prosperitat de la parròquia, al segle XVIII, se n’han documentat cap a 120; però és que a principis del segle XVII només n’hi havia la meitat. De les prop de cent que han arribat al segle XXI, la tercera part tenen més de 300 anys, i més de la meitat apareixen als segles XVIII i XIX. Perquè les cases pairals, que tenen –diu Alcobé– un promig de 150 anys de vida, són com les persones: neixen, creixen, de vegades es reprodueixen i finalment moren. Per falta de descendència del cap de casa o, en comptadíssimes ocasions, perquè es divideix l’herència entre els fills.
Francès, però no de França
També es podien transformar. És a dir, canviar de nom. Una circumstància que es repeteix amb certa freqüencia al llarg dels vuit segles rastrejats a Nostres arrels: així, una hereva de casa Naudí de finals del XVII es va casar amb un Joan Pere de ca l’Armany. Amb bon ull, perquè aquest Joan Pere havia sigut cònsol de la parròquia; en endavant, cal Naudí es va conèixer com a casa Jumpere. I encara avui se la coneix així. Un cas similar s’ha documentat per a cal Francés, que va ser casa Casal fins que al segle XVII es van succeir tres generacions de Francescs Casal. Al final, i per deformació del patronímic d’aquells tres Francescs, cal Casal es va convertir en cal Francés. I cal Batista, que va començar la seva història com a casa Pellicer però que va canviar de denominació quan la pubilla es va maridar amb un Joan Batista, nom aleshores tan rar com ho és avui.
Per cert, no es perdin l’apartat consagrat als noms i cognoms. Els autors han tingut la santa paciència de buidar 1.800 matrimonis celebrats a Canillo entre el 1606 i el 1960. Les conclusions són ben sucoses: la meitat de les canillenques que van viure entre aquestes dates es van dir o bé Maria, o bé Rosa, o bé Caterina, o bé Magdalena; entre els homes, els patronímics més gastats són Joan, Miquel, Jaume, Pere i Antoni. En canvi, només s’han documentat sis Jordis, i escassíssims Sernis (o Cernis, perdó). Entre els cognoms, els quatre de més antics es remunten al segle XIV, i són Calbó, Puigcernal, Rossell i Casal –que, com ja s’ha dit, és també el més estés juntament amb Torres, que en canvi no apareix fins al segle XVIII. Matrimonis a banda, però sense deixar els noms de persona, resulta que entre el 1294 i el 1355 hi va haver quatre canillencs que van dur com a nom de pila… ¡Canillo! Mereixen, per tant, ser consignats aquí: Canillo Sibrà, Canillo Ricard, Canillo Calbó i Canillo Rossell. En una època en què proliferen els Kevins i els Jonathans, potser no seria mala idea prendre’n nota… Una mina, ja ho dèiem. Però el millor és que això no és tot; al novembre, més. I si en volen un tastet, el trobaran a partir d’avui al claustre de Meritxell amb l’exposició Cognoms d’ahir i d’avui a la parròquia de Canillo.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
