Es un dia qualsevol, com un altre d’aquesta primavera en que per a uns el temps està boig, per a altres es una primavera com tantes, que potser no recordem perquè sempre ha estat així. Ves a saber potser en aquestes generacions sense historia, en que res es conserva, poc paper i molta vida electrònica, farem un lloc a aquest nou espai d’opinió i lletra on compartirem idees, records, pensaments i potser en un altre moment algun debat que potser continuarem en un cafè o en una plaça del nostre País.
La data però en llegir l’encàrrec se’m fa familiar per algun motiu, i no pas per defuncions, doncs escriure per comiats, no es que sigui sant de la meva devoció, tot i que quan m’adono, recerco la carpeta de l’arxivador, i retrobo una Tribuna de l’any passat que no es va publicar. Era el 23 de Maig de 2011, en que em comunicaven la defunció de Elisabeth Eidenbenz i recordant la seva coneixença a finals dels 80, fou ella qui em va fer adonar que havia nascut el mateix dia que Anneliese Marie Frank .
Anne començà a escriure amb 13 anys el seu diari, sense saber que poc temps desprès perdria la vida en el camp de Bergen-Belsen, mentre a Elna la Infermera Elisabeth salvava els nadons de més de 600 mares refugiades.
Vaig llegir “La casa del darrera” gràcies a un regal de la meva Padrina l’any 1972 en un viatge a Prada de Conflent, una versió publicada en Francès i que conservava el títol original, assegut a una cafeteria de la Plaça, mentre la Padrina i les set o vuit persones que hi havia dins parlaven en català i prenien “Pastis Iganis”. Molts anys més tard vaig saber que entraven llibres en Català a Espanya, finançats per una formula que només la Padrina coneixiva, i que permetia que d’un kilogram de safrà, en feven dos cents grams més.
Alguns d’aquells llibres encara son a casa, i els records, part de la historia d’un 12 de Juny en que encetem Bloc, i quelcom escriurem per a no ser la generació sense historia i retrobar algun dia la nostra lletra en un vell armari al costat d’uns vells llibres.
