- La soprano amb Marc Canturri, en l’assaig d’ahir al Centre de Congressos Foto: ÀLEX LARA
SOPRANO. La cantant basca va protagonitzar ahir al Centre de Congressos el concert en commemoració del 60è aniversari de MoraBanc.
–Feia deu anys de l’última vegada que va cantar al Centre de Congressos. I això ha canviat molt. ¿A millor?
–I tant. Tant pel que fa a l’estètica –molt més elegant– com sobretot a l’acústica; m’he endut una gratíssima sorpresa, la veritat.
–¿Que tal la Roxanne de Cyrano, que va cantar el maig en el seu debut al Teatro Real de Madrid?
–Dífícil, perquè era tot un repte tècnic; però serà sens dubte un dels papers importants de la meva carrera.
–I Plácido Domingo, ¿es manté en forma?
–Molt. Però és que molt. I ens va deixar a tots parats.
–Com a espectadora, ¿quina és la seva òpera preferida?
–La Bohème, que per cert vaig cantar el febrer al Liceu.
–¿I per cantar?
–Ara mateix, pel moment vocal en què em trobo, Manon Lescaut.
–Que pucciniana. ¿I el paper que la toca més endins?
–La Violetta de La Traviata.
–¿Un paper que s’hagi penedit d’haver cantat?
–La Gilda de Rigoletto. No era per a mi, i no va ser una bona experiència.
–Sóc un profà, però després de sentir-la ahir a la nit m’entra la dèria lírica: ¿em dirà tres títols (facilets) per començar?
–L’elisir d’amore, El barber de Sevilla i La Bohème, una altra vegada.
–Ja que en parlem: ahir va fer un tast de sarsuela, el gènere oblidat. ¿Nosaltres ens ho perdem?
–Doncs sí. Jo mateixa n’he cantat molt poca, de sarsuela: La canción dels olvido, fa molts anys, i el juny que ve, precisament, hi torno amb El caserío, a Bilbao. És un gènere molt nostre, molt interessant i una llàstima que el deixem de costat.
-¿Repetirà l’experiència pop-rock de Don’t Give Up, el controvertit disc de versions de Nirvana, Guns N Roses, U2 i companyia?
–Vam connectar molt bé amb el productor, Javier Limón, així que alguna altra incursió d’aquest estil ja la farem. Segur.
–Si hi va haver Els Tres Tenors, ¿per què no Les Tres Sopranos?
–No ho sé… Potser perquè entre les sorpranos seria molt difícil trobar una Blancaneus, una Bella Dorment i una Ventafocs [i riu].
–Per anar acabant, ¿un piropo per Marc Canturri, el nostre baríton oficial?
–No és que sigui només un bon baríton, que ho és; és que a més és bona persona. I a mi m’agrada la bona gent.
–¿L’últim disc que s’ha comprat (o baixat)?
–El Don Carlo dirigit per Solti, amb Renata Tebaldi i Dietrich Fischer-Dieskau. Me’l vaig descarregar abans-d’ahir.
–¿I fora de la lírica?
–Un disc de meditació zen. Que va molt bé per desconnectar.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
