- En el ben entès que el plat a taula, és clar, segueix essent el que compta
JAN ARBONA
- Foto: NOE
No em deixa de sorprendre la nostra espècie, la que es capaç d’engabiar un animal carregat de somnífers, ansiolítics i tranquil·litzants, i a l’hora els millors cosmètics capil·lars d’alta gamma per a que llueixin ben macos dins les gàbies on els infants hauran d’anar a aprendre fins on som de cruels i mesquins. Potser si m’estalvio de dir a qui posaria dins la gàbia aconseguirem sobreviure i no escandalitzar la parròquia.
Sí, és el segon cop que ho esmento, i no serà el darrer, perquè tot i que des de fa molt temps es debat sobre la seguretat del giny de La Rabassa, no he vist encara cap llei o reglament que ens hi obligui a pujar, i sense voler debatre sobre la seva seguretat, i la seva necessitat o conveniència que ja ho fan els enginyers, naturalistes i veïns, no em puc estar de defensar els animalons que per una banda s’han vist foragitats dels seus entorns naturals per nosaltres, i en una rocambolesca operació de màrqueting convertits en presoners i «souvenirs» dins una llauna.
Em segueixo sorprenent de que l’altre dia llegeixo unes declaracions on es fa esment de que una de les dificultats de les empreses de tecnologia per a establir-se al País, és l’accés al noms de domini .ad. No voliva, però recordo que fa mesos vaig obrir una Tribuna escrivent que el temps posa tots al seu lloc, i en aquest cas amb els anys s’ha demostrat que la llei i els reglaments que regulen els noms de domini i el registre de marques al nostre País, varen estar una completa equivocació; i no m’amago de dir que em vaig mostrar completament en contra al seu moment, i em va doldre, no pas alegrar, veure com els pronòstics s’acomplien. Una cosa es que la llei, feta amb caràcter retroactiu, i amb una execució desastrosa anul·lant els registres de domini concedits anys enrere, o creant figures com que un mateix nom de domini fos compartit per més d’un titular, recordem els casos de club.ad entre algun altre, un fet que encara avui em recorden amics a l’altra banda del món, fos un complet fracàs i fes que més d’un inversor fugís pensant si avui diuen blanc i demà negre, que faran demà passat, quan han reinventat tot un sistema de noms sense cap ni peus.
Una altra és que una empresa que vulgui establir la seva activitat internacional, invertir en noves tecnologies, que més aviat avui son velles, al pas que va tot, i et doni la excusa o el motiu que la dificultat d’accedir a un nom de domini .ad bloca la inversió. A veure, si parlem de diners, procediment i mètode, no hi tinc gaire a dir, tot i que amb matisos. La inversió volta els tres cents o quatre cents euros com a molt, i una o dues hores de gestions o com a molt cinc minuts de delegar en un mandatari la tasca. Una altra cosa es que ens preguntem si demà un altre il·luminat, dubto molt que al mateix que va redactar la Llei li ho permetin, torni a canviar aquesta i afegeixi quatre zeros a la quota, i una penyora en espècies. Si ja ho hem vist un cop, qui no diu que torni a passar?
Donat que ja estem en el tema dels signes d’estat, darrerament no hi ha dia que no m’arribi un o altre comentari o informació signada per AD800; somriure a banda no puc evitar recordar no fa pas tants anys els debats sobre la vuitena Parròquia, quan molts encara, anava a dir maleïm, però potser serà més correcte dir, ens preguntem, on varen quedar els Quarts a la Constitució.
És lícit, em corregireu si el terme no és del tot correcte, o cal preguntar-se si és representatiu i acord a la Llei que regula els signes d’estat, observant fins i tot la normalització que des del Consell General s’ha fet dels nostres símbols darrerament, que una associació empri un símbol d’estat?
Si és clar, podem, observant el reglament, establir que no es tracta d’un símbol d’estat, o si, tot dependrà de la interpretació que en fem, però davant l’ús públic, es lícit que una associació empri amb una idea, sigui la que sigui, un símbol que es patrimoni de tots?
En tot cas, si l’associació està legalment constituïda, acord a les nostres Lleis, em queda el recurs d’escriure el que he escrit, i potser en un acte de responsabilitat, la mateixa associació reconduir-ho voluntàriament, però en cap cas amb posterioritat modificar una Llei o un reglament aplicant aquest amb caràcter retroactiu, doncs la Llei perd el seu valor, i la persona la seva responsabilitat.
Em corregireu si m’equivoco, però la nostra legislació, i sense que haguem de rellegir tota la Jurisprudència, que si aixeco la vista ocupa part de la dreta de la meva biblioteca, o recórrer al Digest que m’acompanya cada dia a la meva taula, recull, observa i legisla tots els aspectes de la nostra vida, i en especial el dret de que tot ciutadà i persona es pugui adreçar a la Justícia per a demandar d’aquesta i del seu exercici, que sigui escoltada.
Exigim responsabilitats, però en molts casos no exercim els nostres drets electorals, per mandra, disconformitat o un fàcil anar fent, que qui dies passa, anys empeny. Iniciem moviments socials, organitzacions i manifestacions sense cap responsabilitat assumida, i qui diu això, diu partits polítics; però uns assumeixen aquestes responsabilitats, en el ben entès de que assumir no vol dir que els respectin o en prenguin consciència sempre, i és molt fàcil dir, manifestar, renegar i proposar des de la manca de responsabilitats.
Una llei de responsabilitat política? Ja la tenim des de fa més de set cents anys, i avui crec que caldria que fos una assignatura en les nostres escoles, la de que tots ens responsabilitzem primer de nosaltres mateixos, i si considerem que algú no es responsabilitza o no compleix amb la tasca que li hem encomanat, s’adreci a la Justícia i demandi d’aquesta que se l’escolti.
Ni serem millors o pitjors, però no podem seguir defugint les nostres responsabilitats, i encara menys anar buscant avui aquest i demà l’altre que ens tregui les castanyes del foc, quan no que ens vinguin a encendre la llar i posar la escudella al plat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
