Periodista
Hi ha qui defensa la unitat política d’Espanya posant verds els espanyols. Els catalans, que ho són mentre no s’estableixi el contrari, reben atacs, insults i desqualificacions d’aquests estranys defensors de la unitat amb l’absurd propòsit que s’ho pensin millor i no vulguin separar-se. Però, ¿qui, en el seu sa judici, voldria romandre al costat de qui l’execra? La multitudinària manifestació independentista que va coronar la Diada, un milió de persones al carrer, no ha desvetllat tant l’estès sentiment nacionalista català, que es coneix d’antic i que s’ha expressat repetidament al llarg de la Història, com la malaptesa infinita del sentiment contrari, incapaç d’articular-se en un missatge amigable, racional i conciliador. A un català mitjà li bastaria amb sentir el que li diuen els defensors de la «unitat» perquè li entrin unes ganes tremendes, instintives gairebé, de separar-se.
A un li encantaria no només que Catalunya seguís formant part d’Espanya, sinó que ha somiat tota la seva vida amb la pertinença de tots els pobles peninsulars, Portugal inclòs naturalment, a una sola nació presidida pels conceptes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, tan indispensables en una veritable democràcia. Donaria qualsevol cosa perquè així fora, però el que no donaria és un cop de pal a qui no somia el mateix, ni sent ni pensa igual. No obstant això, aquest matrimoni Espanya-Catalunya, que només podria funcionar conreant el respecte mutu, l’amor i les afinitats, la caverna el planteja com una qüestió de males cares, de bregues i de pals. La caverna espanyola i la caverna catalana.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
