Bea Rodríguez té 35 anys i, tot i tenir diferents formacions i experiències laborals, fa mesos que busca una estabilitat laboral i econòmica al país, però sense èxit. Ella assegura que moltes vegades, finalitza el procés de selecció d’un lloc de feina, però quan s’assabenten que té una dificultat auditiva, li treuen l’oferta de seguida amb alguna excusa poc creïble. Com ella, els casos de joves amb discapacitats —no limitants — que no aconsegueixen una estabilitat laboral i per descomptat, una independència econòmica, són cada cop més habituals, tancant les portes a persones joves que són totalment vàlides i capaces.
–Fa quant temps que busca feina i quines són les dificultats amb les quals es troba?
–Aquest últim període, fa relativament poc. El mes passat vaig començar a buscar feina, ja que d’un dia per l’altre em van acomiadar de la feina en la qual estava d’administrativa. Però les dificultats per trobar feina me les he trobat durant anys. Al principi pensava que era per una qüestió de formació o experiència laboral, però amb el temps m’he adonat que és més perquè la gent associa una discapacitat auditiva a una discapacitat intel·lectual.
–Té una discapacitat auditiva reconeguda del 40%. Què li passa exactament i quina dificultat li implica?
–Quan era petita em van diagnosticar hipoacúsia severa, això vol dir que amb l’oïda esquerra no sento absolutament res, i amb la dreta tinc pèrdua auditiva aproximadament d’un 70/80%. A més, vaig deixar de sentir els sons aguts a causa d’un episodi de sordera brusca als 27. I tot això implica sentir-se aïllat del món, no assabentar-te d’algunes converses si la gent parla molt de pressa. El fet que no pugui veure la boca a la gent per llegir els llavis, és una dificultat afegida. També si les persones no vocalitzen bé, és difícil que les entengui.
–La discapacitat li impedeix fer una vida quotidiana amb normalitat?
–No, però sí que es dificulten algunes situacions com parlar per telèfon. Tot i que jo faig una vida normal, condueixo, faig esport, tinc parella, etc. El més important és que això no vol dir que tingui una discapacitat cognitiva, ja que jo puc pensar i puc tenir vida social. El que tinc és una discapacitat sensorial, no cognitiva, i la gent molts cops no ho entén.
–Creu que hi ha estereotips discriminatoris cap a les persones amb qualsevol mena de discapacitat?
–Evidentment, sí, és clar. La gent creu que les persones amb discapacitat s’han de tractar diferent, molts cops arriben a infantilitzar les relacions que mantenen amb aquestes persones. La meva discapacitat normalment l’associen al fet que no puc fer una vida amb normalitat. Molts cops, quan explico que tinc una discapacitat sensorial i que porto una pròtesi auditiva, la gent em parla com si tingués cinc anys o em tracta com si no pogués arribar a entendre les coses.
–Aquests estereotips acaben fent el pes als seleccionadors?
–Òbviament. Hi ha entrevistadors/es amb els quals hem estat fent l’entrevista amb fluïdesa, i un cop els comento que tinc la discapacitat, es queden molt parats i no entenen com podem estar parlant. Hi ha manca d’informació sobre les discapacitats que no es veuen a simple vista com les sensorials.
–Quines són les principals excuses que ha rebut per no donar-li el càrrec ofert?
–Des de «no dones el perfil per la feina oferta», fins a «possiblement no pots tenir una bona comunicació amb els companys» i «creiem que la teva discapacitat afectaria el teu paper a l’empresa».
–Com creu que es podria revertir aquesta situació?
–Donant visibilitat a altres discapacitats. A més, demanar que als departaments de recursos humans es tingui una mica més d’informació sobre quines són les dificultats que implica tenir una discapacitat, que no totes representen una limitació ni molt menys, ens fa ser menys vàlids.
