Periodista
Avui he conegut al magistrat Carlos Dívar, expresident «per renúncia, no per dimissió» -precisa- del Tribunal Suprem i del CGPJ. L’entrevista era a la COPE i les preguntes, en llibertat, com és costum al programa que dirigeix Ernesto Sáenz de Buruaga. Dívar m’ha semblat un home vençut però no derrotat. També un home sol en una batalla lliurada contra forces molt superiors. Diu estar en pau amb la seva consciència i no entendre la desproporció dels mitjans emprats per forçar la seva dimissió. Manté que no va haver-hi maneig indegut de cabals públics; que així ho acredita l’escrutini al que va ser sotmès per la Fiscalia. No arriba a comprendre per què un dels consellers (Gómez Benítez) en contra de tot precedent va procedir a denunciar per la via penal la presumpta malversació que comportarien algunes de les factures dels viatges pel seu atribuït caràcter privat. Dívar afirma haver pagat de la seva butxaca el que van ser estades no oficials a Marbella i es lamenta de la inflor amb què l’assumpte va ser presentat davant l’opinió pública. «Onze viatges repartits al llarg de quatre anys», addueix. Fa seva la idea d’haver estat víctima d’una campanya concertada entre diferents instàncies, però enmig de la tertúlia cap a la qual deriva l’entrevista, es perd la resposta a la pregunta clau: «¿Qui prodest? ¿A qui beneficia la seva caiguda?».
En aquest registre recordo un fet: el seu nomenament va ser a instàncies del llavors president del Govern Rodríguez Zapatero. ¿Quin interès podria tenir el PSOE a obtenir el seu cap? Pedro J. Ramírez, present a la tertúlia, apunta una idea: el PSOE d’ara (Rubalcaba) té interès a trencar amb tot el que ve de Zapatero. Pot ser. Però en tot aquest assumpte hi ha una altra pregunta clau. «S’ha posat en la seva boca que els 6.000 euros de despeses d’algun dels viatges eren una ‘misèria’. Dir això -afegeixo-, en un moment en el qual tanta gent ho està passant tan malament, resulta insuportable». Assenteix, però matisa i diu que no va dir el que se li va atribuir. Sí reconeix, en canvi, que potser va cometre un error al no haver comparegut davant l’opinió pública quan tot això va començar. Anys de silenci, que entre els jutges és signe de prudència, el van portar al que ja sabem. Vaig demanar en el seu moment la dimissió de Carlos Dívar i així va ser recordat en el transcurs del programa. Dívar diu estar en pau. Qui això signa, també.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
