PERIODISTA
Es coneixia l’aversió del Sistema cap a l’estalvi dels particulars, aquesta esforçada pràctica que allibera, en part, al serf, l’esclau, però fins ara no s’ha sabut en detall a quins extrems havia arribat aquesta aversió: Bankia, hereva i transsumpte de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Madrid, empori institucional d’administració i custòdia dels estalvis de la gent, es va dedicar en els últims anys, bàsicament, a fondre’ls, a evaporar-los en combinacions especulatives que tenien, sí o sí , que acabar malament. No és casual, com es veu, que la mateixa classe política que avui acudeix en el seu rescat, amb els pocs diners que els queda als espanyols i traient-los de les necessitats bàsiques d’educació i salut, sigui la que la va estimbar per les abissals trencades del malbaratament. Segons la recent reforma d’urgència del sistema bancari i financer, anunciada al final del Consell de Ministres, els clients de Bankia i de la resta d’entitats financeres no tenen res a témer, equiparant-los pel que fa a assossec als quals, amb millor judici, guardaven els seus estalvis en un mitjó. Dit així, «clients», es podria dir que els amenaçats fins avui per tan brutal exacció, atracament més aviat, són ciutadans de peles que s’entretenien especulant en Borsa o invertint els seus cabals en productes dineraris de feraç i alegre rendibilitat, quan la veritat és que es tracta de gent, unes onze milions de persones, a la qual el sistema va obligar a posar un banc en les seves vides, i més concretament entre elles i els seus estalvis. Des del cobrament de la miserable pensió de la nòmina, no menys miserable per cert en tants casos, o des del pagament del rebut de la llum de la taxa municipal de les escombraries, tot, absolutament tot, estava i està obligat a fer-se a través d’aquests inquietants establiments als que, segons sembla, no venia controlant ningú. De les fatigues del jubilat i de l’esforç del treballador, dels seus minvats estalvis, treien els directius de les caixes, polítics en molts casos, els seus brutals emoluments i els seus retirs milionaris. La cleptocràcia, descontrolada, es va tornar boja, i ara no dóna raó del parador del botí.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
