Corren mals temps per a la lírica. I pels sindicats. Manchester ja no evoca patrons desaprensius, maldestre evolució dels esclavistes, sinó un equip de futbol, i el capitalista amb barret de copa ja es fuma un puro, perquè està prohibit fumar a tot arreu, i és a punt que li embarguin el xalet on viu, perquè va tenir el mal cap de posar-lo com a garantia en l’últim intent de salvar la seva petita empresa. Corren mals temps per als sindicats, perquè no s’han adonat dels temps que viuen i parlen com si estiguéssim en les albors de la revolució industrial i no s’haguessin assabentat que els enginyers superiors, parlant i escrivint tres idiomes, no arriben a cobrar 40.000 euros a l’any, i molts d’ells o se’n van fora del país o formen part de l’immens exèrcit d’aturats.
En realitat corren mals temps per als sindicats i per al Govern i per a l’oposició, perquè encara que cada dia algú ens adverteix que estem a la vora de l’embargament, creiem que es tracta d’una situació passatgera. Com en l’anècdota britànica, el majordom que, cada hora, avisava al seu senyor, que es trobava llegint a la biblioteca, de la pujada del Tàmesi, arribarà un moment en què el majordom obrirà la porta, dirà «Senyor, el Tàmesi» , i les aigües ho inundaran tot. Aquí el majordom serà Montoro o De Guindos, i no ens agafarà a la biblioteca, sinó veient a la televisió si Mercedes Milá s’atreveix a ensenyar-li les calces a un concursant.
Llavors resultarà massa tard, fins i tot per convocar vagues generals, perquè serà el moment dels crits de les dones i els nens primer. I qui hagi maniobrant amb l’astúcia de quedar-se amb una barca comprovarà que no hi ha bots salvavides individuals, i que s’ofegaran els que no sàpiguen nedar, així estiguin en el Govern o a l’oposició.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
