PERIODISTA
L’assassinat de Karen Berendique, una pobra noia de 19 anys, va a ser coneguda a tot el món per la circumstància que és filla del cònsol de Xile. Però els 18.000 assassinats perpetrats a Veneçuela van córrer pitjor sort, i no només per ser persones anònimes, sinó perquè malgrat ostentar la jerarquia d’alcaldes, governadors o opositors al règim chavista van ser silenciats per un país ple de possibilitats i bona gent, que ha tingut la mala sort de tenir un líder malalt, no només en el cos, pel qual desitgem la major salut, sinó malalt en la ment, i propiciador que una policia assassini a una noia de 19 anys.
Tinc bons amics a Veneçuela des de fa molts anys. Alguns han tingut la sort de morir-se abans de contemplar la ruïna d’un país ric, que és una d’aquestes paradoxes punyents, perquè un entén racionalment la ruïna d’un país sec i superpoblat a Àfrica, però no comprèn que la riquesa petroliera de Veneçuela es tradueixi en una pobresa cada vegada més generalitzada, al costat de l’aversió d’inversions per part de les empreses anomenades «imperialistes» per la por a la inseguretat jurídica que promou aquest mal aprenent de Castro, perquè almenys Fidel es va jugar un parell de vegades la vida, mentre Chavez només va fer un cop d’estat i una representació teatral, que està costant més cara que si es tractés d’una òpera setmanal amb decorats de Calatrava.
A Veneçuela, la policia pot disparar tranquil·lament i segar la vida d’una noia de 19 anys, o d’un noi de 14, o d’un opositor polític, dóna el mateix, perquè no existeixen responsabilitats, en una dictadura de fet, on la paraula «revolució» garanteix la impunitat de qualsevol assassinat, de qualsevol robatori, de qualsevol furt, emparat per la xerrameca criminal d’un orat que està convertint un país meravellós en una seu d’assassins.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
