Just fa un any arribava a Andorra plena d’il·lusió i ganes perquè un dels meus somnis es feia realitat, treballar de periodista en un diari. Feia mesos que buscava feina i, de sobte, tenia tres ofertes sobre la taula, finalment em vaig decantar per venir a EL PERIÒDIC i un any després puc dir que estic molt feliç de la decisió que vaig prendre.
Marxar a viure i treballar sola a un altre país no és fàcil, però en el meu cas, ha resultat ser una mica més fàcil perquè tinc uns tiets andorrans que viuen al Principat. Un suport que he agraït molt perquè en els moments durs, quan estava amb ells em sentia com a casa. De fet, ho recordo com si fos avui, el primer cap de setmana que vaig estar aquí, vaig anar a passejar amb el meu tiet pel Rec del Solà i parlàvem sobre que Andorra és un país d’extrems: «o t’adaptes o no t’adaptes, no hi ha terme mig». I bé, jo després d’estar un any vivint aquí he comprovat que és així. El fet d’estar envoltat de muntanyes per a alguns pot ser el millor regal del món i, per a altres, pot ser una sensació d’angoixa i de què els falta l’aire. Les dues opcions són lícites i cap és millor que l’altra.
El procés d’adaptació al país em va costar més del que m’imaginava. Només arribar em vaig trobar amb un equip que es desfeia en qüestió de dies i que aquells que em van acollir, deixaven de ser companys al cap de dos dies. A tot això li sumem el farragós procés de tràmits administratius que has de fer per ser resident a un altre país. L’escenari la veritat que no acompanyava gaire, però a les setmanes va haver-hi una renovació d’equip que va ser un bri d’esperança i una motivació per afrontar aquesta experiència.
El nou equip de redacció d’EL PERIÒDIC, quan encara estàvem aterrant al país perquè la gran majoria érem de fora, vam viure les nostres primeres eleccions, i amb tot el que això comporta. Unes setmanes que van ser una gran lliçó per a tots i de les quals vam aprendre molt i ens va servir molt per afrontar encara millor les següents eleccions. Ha estat un any molt intens ple d’actes i fets importants. Però, sabeu què és el millor de tot això? Que aquesta intensitat ens ha unit com a equip i, especialment, en els moments durs, aquells que sents que no pots més, allà estaven els teus companys per ajudar-te i aconseguir que donessis el millor de tu. Això és una cosa que trobaré molt a faltar, perquè estic segura que un equip com aquest no es troba dues vegades.
Sí, marxo d’EL PERIÒDIC i del país. No ha estat una decisió fàcil perquè a la feina he estat molt a gust per tots els motius exposats. Però, recordem que al país la problemàtica de l’habitatge està en el seu punt més àlgid i és insostenible. La meva decisió ha estat determinada per un conjunt de factors que al final han fet que la balança s’hagi decantat cap al meu benestar.
I per acabar, vull donar les gràcies a totes les persones que han format part d’aquesta experiència, però sobretot als companys amb els quals he compartit el meu dia a dia com són l’Anna, la Maria, l’Àlex, la Laura, el Joan, el Pol, l’Alba, la Natàlia, el César, el Pako, la Carmen, la Sara, la Irene, la Irina, l’Olga i la Nona. Moltes gràcies a tots per tot el que hem compartit. Això no és un adeu, és un fins aviat perquè estic segura que ens continuarem veient.
