«De pressa, però a poc a poc». Aquest hauria d’haver estat l’eslògan del PSOE després del daltabaix electoral. Però va prevaler el màrqueting sobre les idees i sobre els projectes. Amb les presses per deixar tot lligat i ben lligat, i amb l’alè del PP en el clatell per a les eleccions andaluses, es va engegar el congrés del PSOE, més com un circ que com una assemblea. I l’objectiu era mantenir el poder a Andalusia pensant que els electors segueixen volent espectacle en comptes de projectes.
Ara el congrés de Sevilla pot acabar de dinamitar les aspiracions del PSOE a Andalusia. Un aparador de l’immens buit ideològic i programàtic d’un PSOE per les espines del qual lluiten els vells protagonistes de l’actual situació de desastre.
Els qui van planificar el congrés a Sevilla s’engegaran un tret al peu el cap de setmana vinent. Hem assistit a unes primàries sense eleccions. A un campanya sense discussió d’idees. A una nova exhibició de buit intel·lectual dels vells culpables del zapaterisme; sense idees i sense saber quin món voldrien construir els candidats.
És tard per a qualsevol rectificació, tret que el congrés de Sevilla doni un salt de maduresa i els seus delegats decideixin trencar aquest fràgil equilibri d’una lluita oligàrquica ens els qui pugnen per les restes del naufragi socialista.
Personalment crec que el congrés de Sevilla i la presumible catàstrofe socialista a Andalusia és només un capítol de la llarga marxa del socialisme espanyol a la recerca del seu fons. Només llavors –i no és més que una possibilitat– es podrà emprendre la reconstrucció d’un partit històric que ara mateix camina al límit de la seva extinció.
«Sevilla ha hagut de ser» és gairebé un crit premonitori del que s’espera i que només el miracle de la rebel·lió de les bases socialistes podria reconduir ara mateix. Rubalcaba i Chacón no tenen ja lloc a la història del PSOE perquè són únicament el seu passat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
